Art

MANUEL CUSACHS

ESCULTOR

“El volum i les formes d’una escultura generen grans seduccions”

L’escultor presenta a l’Ateneu de la Fundació Iluro de Mataró ‘El pas del temps (1947-2017)’, una exposició que recopila algunes de les obres realitzades al llarg de la seva trajectòria artística

Com s’ha concebut l’exposició que es pot veure a l’Ateneu de la Fundació Iluro?
Els organitzadors, que són els Amics de Ca l’Arenas, fan homenatges i quan van venir a veure’m ja els vaig dir que no en volia cap, i se’ls va ocórrer muntar aquesta mostra de 70 anys d’ofici, en la qual es fa una retrospectiva de la meva trajectòria amb algunes de les meves obres des dels inicis i fins a l’actualitat.
Per què no li agraden els homenatges?
No m’agraden. He anat a molts, però els homenatges d’ara són tristos. A finals del segle XIX i principis del XX aquests actes consistien en uns dinars impressionants i era una autèntica festa. Tot i això, hi ha persones que es mereixen que se’ls recordi, i no parlo de mi. Com que els organitzadors són unes persones que estimen la ciutat, la cultura i ho fan de manera altruista, no els podia dir que no.
Com s’han triat les peces, perquè deu haver estat un procés difícil?
Triar-les no, tinc memòria i la meva dona té uns arxius exhaustius de tota la meva obra. El que passa és que una part important no l’he portat perquè és lluny o a l’estranger. He mirat de recopilar tot allò que estava més a prop de Mataró. El muntatge no segueix una mentalitat de calendari, sinó a través de personalismes, d’aficions, de sentiments i de les meves peculiaritats.
I quines són aquestes peculiaritats?
Per exemple de Mataró, el record del Racó, que va ser un ens on es va fer molta cultura i per on van passar els literats més importants del país. D’aficions hi ha la faràndula, el teatre, el circ o la Nova Cançó. Soc un producte del franquisme amb les pors i els temors d’aquella època, i això ens alliberava. Una altra peculiaritat és el fet que quan jo vaig iniciar-me com a escultor ho vaig fer amb el granit, i d’aquesta època hi ha una representació, i després hi ha la peculiaritat de la llengua.
De fet ha esculpit molts escriptors.
Sí, gairebé tots de parla catalana, des de la Catalunya del Nord fins a les Illes i València.
Vostè va iniciar-se en el dibuix, però com va fer el pas cap a l’escultura?
Sempre havia dibuixat i quan era escolar les millors notes eren d’aquesta matèria. Era la meva obsessió i volia ser il·lustrador i ninotaire. Em vaig convertir en escultor d’una manera que no es pot explicar. Va sorgir. Ho he parlat amb altres artistes i ningú sap dir-me el perquè. Hi vas a parar potser perquè el volum i les formes generen una gran seducció, però és un misteri.
La seva obsessió és la figura humana?
Soc figuratiu perquè crec en la figura humana. Però aquesta obsessió també m’ha portat, per exemple, a interpretar arbres.
Precisament, ara està treballant sobre aquest tema. Per què?
L’arbre és també un ésser viu i una altra de les meves peculiaritats és la forma vegetal.
Però segurament el que més es coneix de la seva obra són els retrats.
Sí, ja de petit m’agradaven i feia moltes caricatures. Amb el retrat he aconseguit apropar-me a gent important del país. Amb 70 anys d’ofici n’he fet molts per encàrrec. Tenen els mateixos problemes de composició, d’expressivitat que qualsevol obra, amb l’afegit que la peça s’ha d’assemblar a la persona retratada i aquí no pots fallar.
De l’exposició, hi ha alguna peça de la qual se sent especialment satisfet?
A la llarga t’estimes tot el que has fet. Quan et fan una retrospectiva com aquesta sovint recordes i et sorprens a tu mateix observant una peça que vas fer fa cinquanta anys. Si hagués de contestar a la pregunta, cosa que no m’agrada, buscaria l’expressivitat d’algun retrat. Sobretot el que vaig fer a Josep Pla o a Salvador Espriu. D’obra religiosa posaria la de l’abat Oliba que és a Montserrat i en el camí de la cova, La Visitació.
Ha treballat el granit als inicis, però sobretot el guix, per què?
Durant una beca que vaig guanyar per anar a Itàlia, l’any 1970, vaig descobrir el guix no com a material per fer els motlles sinó com a matèria primera, i això va donar un tomb a la meva escultura.
Ha tingut algun fracàs?
L’Ajuntament de l’Alguer volia fer un monument a Salvador Espriu i van venir a casa per veure el treball que feia. Però al final no va poder ser i m’hauria agradat posar una peça meva enmig del mar Mediterrani, però són coses que passen.
Després de tants anys de feina, encara té molt a dir i a fer?
Sempre, i no tinc prou hores per fer-ho tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia