“En Nanu és aquell germà imaginari amb el qual em puc riure de mi mateix”

De la mili, a Ceuta. Allà era recluta d’una companyia de transports i m’arrestaven sovint perquè donava massa gas a fons. Ja quan em veien venir conduint deien: “Mira, el Ferrari!” I a casa, com tothom em deia “Ei, nano” cap aquí i “Ei, nano” cap allà... Doncs Nanu Ferrari, que no deixa de ser un personatge a través del qual em distancio del meu jo, en Miquel.

Més aviat en diria problemes de personalitat. Soc una persona introvertida, incapaç de disfressar-me. Com que soc fill únic, en Nanu és com si fos el meu germà imaginari, em serveix per riure’m de mi mateix. Tot i que, quan a vegades se’m creuen els cables o no ens posem d’acord, ens fotríem d’hòsties.

A Miami, l’any 1988. Aleshores volia ser cantant i vaig invertir 5.000 dòlars per fer classes de cant i gravar un disc de balades romàntiques i rock & roll, amb una versió de La Bamba. Vaig fracassar, només en vaig vendre un, dels 500 discos que vam editar [riu]. No estava fet per mi... Com que no parava de saltar i ballar, no em quedava aire als pulmons. Més tard vair anar a parar a Los Angeles.

Hi vaig anar amb la intenció de menjar-m’ho tot. Vaig treballar molt a la televisió i en festivals a l’aire lliure per poder entrar al Sindicat d’Actors, com així va ser. El problema és que tenia un anglès molt deficient. Tant, que gràcies a això vaig aconseguir entrar en una producció de la MGM, Las aventuras de Super Dave. De trenta que érem al càsting per fer de mim, em van escollir a mi. Per què? Doncs perquè com que no entenia les instruccions, ho feia tot al revés i els feia petar de riure... Durant el rodatge, però, van haver de posar-me un traductor mexicà, perquè no ens en sortíem. Vaig començar bé, però allà es va acabar el somni de Hollywood. Això sí, vaig viure una setmana com un rei, amb rulot per a mi sol i tot!

M’agrada l’humor gestual i visual i em funciona bé barrejar el clown i la màgia. Com a intèrpret, m’encantaria estar fix en una sèrie, però costa, i encara més ara amb la situació d’algunes cadenes de televisió. Això sense dir que paguen menys que abans.

En un curs em van ensenyar que mai te l’has de posar davant del públic, almenys de cara a la gent. És una regla que mantinc sagrada. A més, dels molts personatges que tinc en el repertori no tots en porten i el clown que més admiro, en Marcel Tomàs, no en porta mai.

La que em va portar a Las Vegas, la Sivrinka Sadaspatranka. Gràcies a ella vaig tornar a la meca de l’espectacle per tercera vegada en la meva vida i on m’agradaria tornar-hi.

Una agència em va demanar deu personatges per animar convencions a Las Vegas i van escollir el meu preferit, que també és el més friki que tinc: la Sivrinka Sadaspatranka. És un tot terreny, versàtil, catxondo, fa màgia i fa riure, no para quiet i té un accent anglès molt marcat, que als nord-americans els encanta i no paren de preguntar d’on ets. No és una drag queen. És un home vestit de dona que no dissimula el seu gènere i d’un bast que espanta. Parlo d’“ell” perquè esdevé plenament autònom quan m’hi disfresso.

De manera frustrant. Hi ha tant de nivell, tant per aprendre i tant per veure! Vaig aprofitar per gaudir d’alguns dels meus ídols, com Chris Angel i David Copperfield, que em va fer plorar. No donava crèdit al que veia. És insuperable!

Hosti, si costa! Ja ho diu el tòpic, que costa més fer riure que plorar. Segurament l’humor escrit és més difícil que el que no té paraules. Soc partidari de l’humor intel·ligent, visual, que faci pensar, per estúpid que sigui. Al públic li agrada sentir-se identificat. Difícil? Si t’agrada és molt fàcil. Hi ha matisos: fer el pallasso, ser pallasso o que et diguin que ets un pallasso. En aquest cas, a mi em sap molt greu com s’ha degradat la paraula pallasso, potser per això la majoria que ens dediquem a aquest ofici en diem clown. Ser pallasso no costa, fer-ho és qüestió de professionalitat. I als més petits no cal que els parlis diferent, és qüestió de posar-te al seu mateix nivell, tractar-los com el que són, criatures intel·ligents.

Si només toqués una tecla hauria de combinar-ho amb una altra feina..., però com en toco moltes, com ara la màgia, tens més opcions i t’adaptes. De mags que visquin tot l’any..., els comptaries amb una mà.