“El pare no volia de cap manera que el pont de la Devesa es perdés”

Per nosaltres la rehabilitació no és només una actuació que li ha retornat l’esplendor, de la qual ja dic que n’estic molt content, és una acció que és molt significativa per la nostra família. Ho és pels nostres pares, que ja no hi són, i també pel meu germà gran, que tampoc hi és. És important que es recordi per què es va fer i el que va representar. Això ens fa molta il·lusió. Però també pel que representa la recuperació i dignificació d’un element que, penso, és molt important. No només per Palamós sinó per tothom. Estem davant d’un obra que la va fer Gustave Eiffel.

Sí, però, a més, ara s’ha aconseguit superar un tema que podríem dir que en el seu moment va ser particular –perquè va ser la meva família i un veí del Belitrà qui ho van fer possible– per passar a ser municipal, de tot el poble. També és veritat, i això ens il·lusiona, que molta gent que no coneixia la història del pont de Ferro, d’on va venir i per què, ara descobrirà com va arribar a Palamós.

Després de la Guerra Civil vàrem venir a viure a Palamós. A Girona hi havia moltes mancances i els pares van pensar que estaríem millora fora. Vivíem al mas Gorgoll.

Quan anàvem a l’escola. Pensi que en aquella època, quan vivíem al mas Gorgoll, el dia que la riera Aubi anava plena no podíem anar a col·legi, com explica la meva germana. No hi havia cap pont.

Sí, la meva mare sempre ho deia. El pare va néixer a Cuba i va venir per estudiar a la universitat, a Barcelona. Era enginyer de professió i va treballar molts anys a l’Ajuntament de Girona com a responsable d’un servei. Era un home que sempre tenia ganes de fer coses, les quals moltes vegades anaven molt més enllà de les possibilitats personals.

El meu pare, segurament, no va preveure en què es convertiria aquest pont amb els anys. No va preveure que seria un important element del patrimoni. Però recordo que ell deia que no es podia deixar perdre aquest pont, llavors conegut com del Rellotge. Pensi que el pont anava directament a la ferralla.

I va ser aquesta inquietud, que el portava moltes vegades a separar la seva feina i elevar-se en un altre pla, el que li va fer demanar a l’Ajuntament de Girona de comprar-lo, amb la idea de portar-lo a Palamós.

Totalment. Recordi que havíem viscut a Palamós i havíem tingut problemes per creuar la riera Aubi. Ho tenia molt clar. Pensava que el pont podia fer una funció connectant el barri del Belitrà amb el nucli de Palamós. Ho tenia clar. Però no es pensi, un cop va ser posat no se li va agrair gaire. Alguns fins i tot deien que aquest pont no tindria cap utilitat. Cinquanta anys després no només ha fet un servei i ha tingut i té utilitat, sinó que ja és un element patrimonial. Ell, com li he dit i sense preveure res, ja deia en aquell moment: “Aquest pont no es pot deixar perdre, no es pot.” I ens ho deia quan nostres li preguntàvem si calia fer tota aquesta operació.

Va ser un treball extraordinari que es va allargar durant dos dies, mentre jo anava darrere el meu pare. Encara recordo tot el trajecte que es va fer fins a Palamós. Primer, el fet de retirar-lo de la Devesa de Girona i la seva complexitat, per seguidament portar-lo per carretera. Pensi que el pont es va treure, però no es va desmuntar: es va transportar sencer. Va ser realment una proesa. Va arribar a Palamós el 1963, però no es va posar a lloc fins al 1968. Finalment, es va inaugurar el juny de 1969 amb motiu de la festa major de Palamós.

Molt. La meva mare sempre deia: “És que el pare és molt tossut.” I tenia molta raó. Tenia uns sentiments i una manera de pensar que el portaven sempre a anar més enllà de les seves possibilitats. Cal destacar que això del pont no ho podia fer sol i hi va col·laborar un veí del Belitrà. Amb els anys, el pont va contribuir a millorar la mobilitat a Palamós. Ara ja és exclusivament per a vianants, però fins fa poc feia una funció important per al trànsit, que amb el temps va anar perdent.