L’infern és a Guatemala
El film ‘Sin miedo’, de Claudio Zulian, dona veu a les víctimes del genocidi
Algunes estimacions parlen de 30.000 desapareguts a l’Argentina i 40.000 a Xile durant les terrorífiques dictadures que van patir als anys setanta i vuitanta. Guatemala, un petit país centreamericà de 16,8 milions d’habitants, té 45.000 desaparicions durant la guerra civil que va patir entre el 1960 i el 1996. El director Claudio Zulian (A través del Carmel, Born) dona veu als familiars d’alguns dels desapareguts en el documental Sin miedo, que arriba als cinemes aquest divendres. El cineasta explica en una entrevista a aquest diari que, “malgrat les tensions, la repressió i les guerres civils que van patir, Xile i Argentina són dues potències culturals, i són capaces d’articular una reflexió sobre la història recent del país a partir de la cultura, intenten fer memòria i història”. El director, nascut a Itàlia i establert a Barcelona, creu que “sense treball cultural no hi ha memòria”. “A l’Amèrica Central, la repressió va ser brutal. Comparar el dolor és una frivolitat, però la repressió va ser encara més bèstia que a Xile i l’Argentina. Guatemala és un país petit, amb unes estructures culturals molt embrionàries i una capacitat de comunicar la seva història al món molt minsa.”
Encàrrec de les víctimes
Sin miedo vol ser una petita aportació per compensar-ho. Es tracta d’un encàrrec, però no el típic que un productor fa a un director. Zulian va ser convidat a la biennal d’art de Guatemala el 2012. “Vaig conèixer-hi un grup de familiars de desapareguts que són els protagonistes de la pel·lícula”, explica. “Arran de l’aparició del Diario militar, l’únic document que provava que l’exèrcit va ser el responsable de la desaparició de 45.000 persones, van portar el cas a la Cort Interamericana de Drets Humans, i a la sentència van demanar que hi hagués un documental com a acte de memòria.” L’Estat va rebutjar d’acatar aquesta sentència i van proposar a Claudio Zulian de dirigir el film. La seva productora, el canal francès Arte i l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres, van aportar els diners necessaris per al film.
Mots, imatges, dibuixos
Les paraules dels familiars, imatges d’arxiu, explicacions d’experts, visites a fosses comunes i presons i fins i tot els dibuixos d’un artista, creats davant la càmera per recordar moments feliços dels desapareguts, constitueixen el gros d’aquest llargmetratge documental, que està narrat en off per les veus de familiars de víctimes. Sorprèn la seva fermesa i valentia. “El títol fa referència a la lliçó que em van donar a mi i que espero transmetre –comenta el director–. A la pel·lícula t’acostes a coses molt fosques de l’ésser humà, i t’impressiona que la gent que va matar i torturar ho banalitzi, trobi una justificació per fer les coses terribles que van fer. Algunes persones que van sobreviure em van explicar que els torturadors els culpaven del que els estaven fent, la culpa era de la víctima. Davant d’aquests actes tan terribles, la posició d’aquestes persones és una lliçó de civilització.”No volen que el torturador sigui esquarterat i penjat a la plaça pública, volen que es posi davant d’un tribunal. És una lliçó de justícia i de fermesa.”Encara ara “és perillós exposar-se a Guatemala –diu Claudio Zulian–, és un país molt violent, més ara que durant la guerra; per exposar-se, cal ser valent, i aquesta gent ho és”. La pel·lícula porta com a subtítol Recordar és luchar, perquè “la creació de la memòria és una lluita”, en opinió del cineasta. “L’estat desacredita aquesta lluita perquè intenta construir una memòria on desapareguin les raons que van portar algunes persones a la lluita política, sindical o armada. Ara, com durant la guerra, hi ha unes desigualtats brutals a Guatemala, que l’oligarquia i la dreta no tenen cap intenció de solucionar.”Vivim en un estat amb moltes fosses comunes per obrir, i la pel·lícula també pren significat per a nosaltres. “A cada país on l’hem presentat, s’ha aixecat algú per dir que s’hauria de fer una pel·lícula així a Espanya. Els arguments de l’oligarquia i la dreta són els mateixos. El context no té una comparació directe, però pel que fa a la memòria, sí que és la mateixa situació.”