Lletres

Sampere: el poeta

Mor el gran poeta Màrius Sampere. El també poeta i amic íntim Vicenç Llorca, màxim especialista samperià, ens ofereix una revisió emotiva de la seva obra

“Això que em passa, Vicenç, és només una estrofa”, va afirmar el poeta al llit de mort
“El Besòs és el meu arc de la victòria. Té quaranta anys de la meva vida”, va dir el poeta

Visito Màrius Sampere a l’hospital. Soc conscient que, potser, serà la darrera vegada que ens veurem, el darrer record d’en Màrius. Quan em veu, somriu i ens agafem les mans. Em mira amb aquells ulls blaus, intensos. No hi ha recança ni por. Em sorprèn l’alegria de la seva mirada i una frase irònica: “Això que em passa, Vicenç, és només una estrofa.” Irreductible, genial en tot moment, en Màrius entén la seva situació com si d’un poema es tractés. Lluitarà per ell, perquè escriure’l representa la mateixa metàfora de la vida. No es donarà per vençut. Són molts anys d’amistat. Ens estimem i ens ho diem en veu alta. Llavors, la memòria em du al primer record de la nostra relació, a finals dels anys setanta. Ens uneix, sense saber-ho, el riu Besòs. Jo el travesso cada dia per anar a estudiar en direcció a Barcelona; ell, per anar a treballar a Santa Coloma de Gramenet. En un moment determinat, es produeix la intersecció i tinc l’oportunitat de conèixer-lo. Després, versos compartits i amistat. Sampere no és tan sols un poeta: és el poeta, un artista que en la dècada dels vuitanta es debat entre l’admiració dels més propers que el coneixem (menció especial mereix el suport en tot moment de la seva dona, la Maria del Carme) i una incomprensió generalitzada al país envers la seva poesia, cosa que l’entristeix fins al punt de plantejar-se en alguna ocasió abandonar l’escriptura.

Marginat en aquella època, a mi em sembla, en canvi, un poeta portentós, de manera que decideixo escriure un assaig sobre la seva obra que acabarà apareixent el 1989: Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric. Cal treure-li l’etiqueta de poeta del realisme social, que li pesa com una llosa en el conjunt de les lletres catalanes, i reflexionar sobre què ha passat en la poesia catalana amb certs autors després d’aquest moviment. Màrius Sampere és més: és un creador lliure que, més enllà de la influència realista dels anys seixanta, necessita ser comprès des de la seva pròpia originalitat. Una originalitat molt lligada als corrents neoexpressionistes contemporanis, a la capacitat de fer present la immanència, a redescobrir-se com a mèdium entre el cel i l’infern dels homes. Poeta de la paradoxa, de la contradicció i de la seva acceptació com a definidora de l’ésser humà (“Però només el contrasentit té sentit”), els seus versos viatgen des dels misteris del cosmos a les realitats més aparentment apoètiques. L’absurditat del real es mostra sovint sota la figuració del caos que pren forma de dimoni i que sovint troba en la ciutat la seva millor metàfora.

L’obra d’en Màrius no tan sols és forta i talentosa, sinó que té una estranya capacitat de dialogar amb el seu temps i d’obrir nous camins. A finals dels vuitanta, el poeta i editor Àlex Susanna també creu que la veu de Sampere és única i es disposa des de Llibre de les inauguracions (1986) a donar sortida editorial a la seva obra i a publicar el meu assaig. A poc a poc, es va invertint la incomprensió de la seva obra. En Màrius fa allò que ha de fer: escriure. I, llibre rere llibre, no tan sols dona sentit de continuïtat al seu univers literari, sinó que l’enriqueix. Oniris i el tret del caçador (1987) rebla el clau i esdevé un dels millors poemaris d’aquella dècada.

En certa mesura, Sampere obre el camí a una poètica que sintetitza molts trets de la poesia visionària contemporània –representada per autors com ara Blake i Rimbaud– i del vitalisme que afirma la intuïció com a mitjà de coneixement per establir el que podríem anomenar una mística del present, comprenent com a tal un desig de transcendència espiritual en el vers des de la condició carnal de la persona. Una poesia metafísica que, nua ja dels llastos existencialistes i socials de la poesia dels seixanta, descobreix des d’ella mateixa una capacitat mitològica original i suggestiva. Se succeeixen diversos títols fonamentals fins a Demiúrgia (1996), que sembla tancar aquest cicle de reflexió metafísica de la vida.

En el tomb amb el segle XXI es produeixen dos fenòmens fonamentals. D’una banda, el reconeixement institucional a través de diversos premis i, d’una altra, allò que segurament ha estat clau per entendre el rejoveniment permanent de la seva vida i la seva obra: un ampli consens crític i l’admiració de les noves generacions d’autors. Sampere supera, durant el segle XXI, totes les expectatives creatives en publicar un nombre ingent de poemaris que mereixen, els pròxims anys, una acurada atenció crítica. Entre d’altres, citem Les imminències (Proa, 2002) i L’esfera insomne (Labreu, 2015) i novel·les tan singulars com ara El gratacel (Meteora, 2010).

“Això que em passa, Vicenç, és només una estrofa.” Perquè Màrius Sampere és un poeta genial que sap que la poesia és l’escriptura d’un poema infinit de què només escrivim una part. Torno al Besòs, el riu on ens vam creuar per primera vegada i que inunda metafòricament la seva obra. En una ocasió, em va dir: “El Besòs és el meu arc de la victòria. Té quaranta anys de la meva vida. Té els meus tres gossos enterrats. La humitat, el fred, el dolor de la meva mare.” I segurament, hi afegiria, una bona part dels secrets literaris que converteixen Màrius Sampere en un dels millors poetes europeus contemporanis.

89 anys i 5 mesos en 144 paraules

Màrius Sampere i Passarell va néixer a Barcelona el 28 de desembre del 1928. Autodidacte i gran lector de poesia en diversos idiomes, va cursar estudis superiors de música i va ser director (1963-1976) d’Estrop, grup de la Nova Cançó, per a què va compondre lletres i cançons.

Entre el 1968, amb ‘L’home i el límit’, i el 2017, amb ‘Dèmens’, va publicar un total de 28 llibres de poemes. I també va publicar les proses ‘Pandemònium o la dansa de si mateix’, ‘L’escala de cargol’ i la novel·la ‘El gratacel’. Va rebre 16 premis literaris, com ara el Carles Riba, el Ciutat de Barcelona, el Crítica Serra d’Or, el Nacional de Literatura, el Lletra d’Or..., a més de la Creu de Sant Jordi, el 1999.

Demà dilluns a les 13.25 h tindrà lloc el funeral al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia