La llegenda existeix
Arrencava el director artístic del Festival Castell de Peralada, Oriol Aguilà, celebrant que, per fi, pogués abraçar el mite (“vostè és llegenda!”) d’una llei envejada a sota dels Pirineus. Dimarts al vespre, l’exministre de Cultura Jean-Jacques Aillagon va compartir debat sobre per què és tan complicat donar potència a la llei de mecenatge, sigui a Catalunya o a l’Estat espanyol. La trobada la impulsava un festival que té uns mecenes indiscutibles (la família Suqué Mateu) a l’Institut Francès de Barcelona. Però van deixar de seguida la poètica per saltar a la pràctica dels impostos.
Miquel Roca i Junyent (president del MNAC i veterà polític) desconfia, fins i tot, que la Unió Europea impulsi una llei del mecenatge comuna. I si al nostre país no prospera aquesta llei, que ha donat una musculatura ambiciosa als equipaments i artistes a França, és perquè la gent que aporta diners a la cultura està mal vista (com si fer-ho permetés perdonar alguna corruptela o abús, “el mecenatge s’estigmatitza”, comenta Mariana Pineda de la Fundación Contemporánea) i perquè, majoritàriament no s’entén la cultura com un element prioritari de la societat. Allò que Aillagon qualificava de responsabilitat civil (i de les empreses), en aquest país de pandereta és vist com una quimera o, pitjor, com una manera de l’Estat de renunciar a la seva responsabilitat de protegir la cultura. “França és madura, nosaltres no tant”, lamentava Roca. I sí, també Enric Crous (president de Catalunya Cultura) entenia que un país era ric quan culturalment era potent. I no ens trobem en el millor rànquing, precisament. Aillagon va haver de combatre diverses bombes que podien dinamitar la seva llei: va fer una llei del mecenatge pensant en la cultura, però per a tots els camps socials. Ha calgut demostrar que en quinze anys no s’ha reduït l’aportació directa a la cultura (tot i la reducció notable en impostos). De cada 100 euros, 66 es descompten en impostos i els altres 34 els aporta l’empresa al projecte. I la ciutadania tampoc ho considerava necessari. Avui sí: a les escoles, ho integren com a matèria. Aillagon apel·la a votar l’Europa que volem. La llegenda existeix; l’enveja, també.