Art de mirada crítica

L’artista brasiler Paulo Nazareth hauria pogut agafar un avió per anar a Nova York a ocupar la residència que li havien concedit. Doncs, no: va decidir fer el viatge a peu. Millor dit: amb xancletes. Va tardar dos anys a arribar però va aprofitar-los per crear diverses obres de càrrega política. Per exemple, va filmar totes les banderes que s’anava trobant pel camí. De sud a nord, la gran majoria no transmetien cap èpica, sinó més aviat tot el contrari: estaven tan descolorides i esquinçades que ni per draps de cuina servirien.

Amb les imatges va gestar la instal·lació Banderes trencades (2014), una de les últimes incorporacions de la Col·lecció La Caixa d’Art Contemporani, que els últims anys ha donat preferència a l’art compromès socialment i amb substrat ideològic. “Ja era un concepte important per a nosaltres, però ara l’hem reforçat”, subratlla Nimfa Bisbe, cap de les col·leccions d’art de La Caixa i comissària de l’exposició Turbulències (fins al 21 d’octubre), en la qual l’entitat bancària presenta al CaixaForum de Barcelona aquestes adquisicions més recents (una desena) i les fa dialogar amb peces que van ingressar fa anys en el fons (una altra desena) però que continuen llançant missatges vigents dels mals del nostre temps.

Feia dos anys que La Caixa no apostava per un desplegament de la seva col·lecció d’art contemporani tan ampli a la capital catalana. Les últimes temporades s’ha dedicat intensament a promocionar-la a fora. Una política que no s’atura. Per l’any que ve es prepara una gran mostra a Londres.

Hi ha molt material per descobrir. Obres relativament noves com ara la que Antoni Muntadas va crear el 2011 per burxar els fonaments de mantega del sistema democràtic espanyol. L’artista català va encarregar a l’artesà que fabrica les carteres dels ministres tres models idèntics que va etiquetar, però, amb responsabilitats que mai han tingut l’aixopluc d’un ministeri: la recerca i la innovació, el desenvolupament social i els drets humans.

Les Carteres sense ministre de Muntadas es miren de reüll una de les peces antigues de la col·lecció de La Caixa: la pintura Aquelarre (1969), d’Equipo Crónica, tenyida de l’Espanya negra de Goya que s’aterreix quan veu la llum de la bombeta del Guernica. El grup artístic valencià va crear aquesta obra tan irònica just després de l’intent fallit del règim franquista de portar la icona de Picasso a Espanya. El Moma de Nova York s’hi va negar en rodó.

Molts artistes contemporanis continuen invocant Goya i la lúcida crítica social que conté el seu art. De fet, Turbulències s’imposa com una tràgica estampa dels desastres de les guerres del present. Sis mesos després de la primera guerra del Golf, la francesa Sophie Ristelhueber va rastrejar les ruïnes i les cicatrius que havia deixat aquell conflicte tan orfe d’imatges. “Per què només els mitjans de comunicació i els militars poden subministrar informació de guerra?”, reflexiona l’autora d’aquest conjunt colpidor de fotografies. El libanès Walid Raad també va escollir el mitjà fotogràfic per erigir un catàleg de bombes. De fet, atribueix l’autoria de les imatges a un suposat soldat sapastre que anava perdut amb tanta gamma d’explosius. Al final –diu l’artista–, va desertar i li va regalar les fotografies.

Del Pròxim Orient també va néixer el projecte El dia de la mare, de la israeliana Smadad Dreyfus. Tot i la seva nacionalitat, l’artista va empatitzar amb la desesperació de les famílies sirianes que l’ocupació dels alts del Golan va dividir. Les mares van quedar en un terreny mort d’Israel i als fills els van deixar marxar a estudiar a Damasc. En aquesta videoinstal·lació, la matèria artística són els silencis i les veus d’uns i altres intentant-se comunicar des d’un cantó i l’altre de la frontera.

Ni un bri d’esperança? Sí, a través de Bill Biola. The raft és l’única obra de tota l’exposició que no pertany als fons de La Caixa, però en veure que encaixava tan bé amb el discurs, el famós videocreador ha decidit cedir-la excepcionalment, ja que ha sortit de la seva col·lecció particular. En el film apareixen dinou persones d’edats, sexes i procedències diverses que reben de cop raigs d’aigua a moltíssima pressió. Acabat el que de fet ha estat el simulacre d’un desastre natural, tot el grup s’ajuda i es preocupa dels que han caigut i poden haver pres mal. Alguns s’abracen. Una imatge de solidaritat i de supervivència, conclou Biola.