Cultura

Cadaqués, un món

Una exposició commemora els quaranta anys de la creació del museu i l’estreta relació que ha atret els artistes cap al poble alt-empordanès des del segle XIX

La fundació neix el 1978 d’una reunió dels socis del casino per dotar el poble d’un fons d’art

“Si tots els artistes que alguna vegada han pintat Cadaqués donessin una obra, es podria organitzar un museu únic.” Ho deia l’estiu de 1971 el pintor Josep Maria Prim, que feia trenta anys que estiuejava al poble i que prenia partit per la creació d’un museu que en aquell moment tot just es començava a debatre. Feia més d’un segle que Cadaqués havia esdevingut una destinació fascinant per als iniciats en aquest paisatge agrest i virginal, com Eliseu Meifrèn, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i la ubiqua parentela dels Pichot, però en aquell moment, a principis dels setanta, la majoria dels que hi arribaven ho feien subjugats per la fama de Salvador Dalí, per la presència enigmàtica de Duchamp i, potser encara més, per la publicitat febricitant que li havien proporcionat dos rodatges llegendaris: el de Les pianos mécaniques, de 1965, i el d’El far de la fi del món, de 1971. Aviat hi vindrien convidats també pel galerista Lanfranco Bombelli, o seguint la figura esprimatxada de Richard Hamilton i el record boirós d’aquella fugaç estada de Picasso l’estiu de 1910, quan encara calia traginar els estris costa amunt a coll de matxos.

A principis dels setanta, doncs, ja hi havia qui intuïa el potencial d’un museu aprofitant aquell tresor de visitants il·lustres, com havien sabut detectar-ho als anys trenta la colla de Rafael Benet al voltant dels estiuejants internacionals de la Babel de Tossa, o a la deliciosa Ceret que arrecerava els Manolo, Casanovas i Haviland, però no seria fins a finals de la dècada que el projecte començaria a prendre forma al voltant de les taules del casino. Feia dècades que els membres de la junta de L’Amistat es reunien a tocar dels sis meravellosos dibuixos al carbó que Meifrén va donar a l’entitat l’any 1912, però fins a l’estiu de 1978 no van tenir la revelació: per què no organitzaven una sèrie d’exposicions estiuenques dels artistes que s’hostatjaven al poble? La complicitat amb què els interessats van respondre a la proposta va propiciar que, l’any següent, els socis del casino fessin un pas més: i si, a part d’exposar, cada artista cedia una obra per poder anar creant una col·lecció representativa de l’efervescència cultural del lloc? I de nou la disposició va ser generosa i exemplar, i de resultats molt menys tempestuosos, sense cap dubte, que els que havia suscitat l’exposició d’homenatge a Carles Rahola tres anys abans, quan els organitzadors, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), van clausurar-la precipitadament per l’aparició, d’amagat i sense invitació, d’una obra de Dalí, a qui el col·lectiu gironí havia expressament vetat per la seva connivència amb el règim franquista.

El 31 d’agost de 1979 es va inaugurar la que es va conèixer com la Mostra número zero amb les més de setanta obres recollides en aquell tempteig incipient, en presència del president Josep Tarradellas i del rehabilitat, però no sempre grat, Salvador Dalí. La col·lecció d’art aplegada pel casino, que arribaria a estar formada amb el temps per prop de 340 peces, seria cedida la primavera del 1980 a l’Ajuntament perquè formés el pinyol del futur museu municipal, inaugurat finalment el 17 de desembre de 1983 a l’anomenada Sala d’en Berto, un casalot que Bartomeu Borrell Puig havia cedit feia més d’un segle en el seu testament al capellà del poble i que havia tingut funcions de sala de ball, local d’assaig per a grups de teatre, alberg de beneficència i fusteria.

A l’acte d’obertura, encara hi van assistir el mossèn i el tinent coronel de la Guàrdia Civil, com en ple franquisme, però els aires ja eren uns altres. Tot aquell fons, però, que Joan Josep Tharrats va presentar en el seu moment com una història visual de l’art contemporani, feia massa temps que havia quedat oblidat al magatzem, fins que aquest estiu, coincidint amb el quarantè aniversari del museu, s’ha encomanat a la historiadora de l’art Mariona Seguranyes la seva dignificació i catalogació. L’exposició commemorativa, oberta encara fins al 28 d’octubre, aplega una seixantena de peces de la col·lecció, d’autors com ara Meifrén, Àngel Planells, Antoni Pitxot, Siegfried Burmann, Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi, Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada, Max Bill o Joan Pere Viladecans, que es complementen amb una selecció dels artistes històrics que van contribuir a convertir Cadaqués en el “paradís blanc”, des de Ramon Pichot a Santiago Rusiñol i Picasso.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.