Escriure amb morts

Claudia Piñeiro (Buenos Aires, 1960) és una molt bona novel·lista (també de literatura infantil i juvenil), a més de dramaturga, guionista i activista en favor dels drets de les dones, en concret de l’avortament, que al seu país “fins fa poc era un terme prohibit”, va explicar.

Ha escrit al voltant de quinze obres de narrativa, com ara Las viudas de los jueves, Betibú i Elena sabe, que ara reedita Alfaguara, així com la novetat que presenta, el recull de relats Quién no. Ha escrit cinc obres teatrals i s’han dut al cinema quatre novel·les seves.

Si llegint-la es fa evident la seva intel·ligència i el seu talent narratiu, escoltant-la parlar s’hi afegeix un tarannà afable, modest, natural i amb un rerefons de persona compromesa.

Carlos Zanón, comissari de BCNegra, que juntament amb l’alcaldessa Ada Colau va lliurar dijous el premi Carvalho a Piñeiro dins del marc de BCNegra, va comentar que “és el primer cop que rep el premi un autor llatinoamericà, i Claudia Piñeiro s’ho mereix sobradament pel conjunt de la seva obra, però, a més, ens serveix per establir un pont entre la literatura dels dos continents”.

“Quan et donen un premi, el primer que fas és mirar qui forma el jurat i, després, quins autors t’han precedit. I no només va ser un honor, sinó que també em va provocar un cert vertigen en veure els noms”, declarava Piñeiro.

Quan li van preguntar com definiria el seu estil, ho va sintetitzar així: “Jo escric amb morts.” “En totes les meves obres hi ha un mort, de vegades en primer pla i d’altres de fons.”

No es considera una autora de novel·la negra, perquè quan comença una obra no se la planteja amb aquesta intenció, “tret de Betibú”. El que passa és que “el gènere apareix”. I admet que acaba sent la seva zona de confort. “Un cop tinc la trama en marxa, m’adono que m’he de moure dins les regles del gènere, i ho faig, però sempre des dels marges.”

És una autora molt destra en l’administració del suspens i en la creació de personatges, en els jocs psicològics. Veu la novel·la negra molt més enllà de la resolució d’un assassinat. “Vull anar a l’origen de la violència que ha provocat aquella mort”, ja sigui social o individual. “M’agraden els assassins quotidians, els que mai diries que un dia matarien la dona, en comptes dels assassins en sèrie.” “Cal explicar la societat en què passen els crims, no tant els crims”, va afirmar. El crim varia en cada societat. En aquest sentit, va comentar la falta de confiança dels argentins en la seva policia, molt corrupta des de la dictadura. “La participació de policies en tota mena de delictes és constant i sabuda.”

Pel que fa al poder del nou mercat de les sèries de televisió, “Netflix no només roba lectors, també roba autors... És clar que paga millor que les editorials”, va comentar Piñeiro amb un somriure.