Amb el gran angular
Manrique dirigeix ‘Jerusalem’, una peça ambiciosa, que oscil·la del desori festiu a l’èpica i l’anarquia, a l’amfiteatre Grec, amb els còmplices de Romea i el CDN
Un repartiment de dotze actors que afronten una peça gegant, en format i pretensió
Un autobús llançadora connectarà, per primer cop, del Grec a plaça Espanya i plaça Catalunya
Josep Maria Pou feia anys que perseguia poder posar a escena Jerusalem, de Jez Butterworth. Ho va intentar quan era director del Goya, però necessitava un còmplice per poder assumir la producció. Han trigat anys i ha estat com a director del Romea, amb el Grec (s’estrena de l’1 al 3 de juliol, 22 h, a l’Amfiteatre Grec) i el Centro Dramático Nacional. És un espectacle ambiciós, que narra la desorientació d’un grup de joves d’un poble proper a Londres que superen les normes en un descampat on viu un personatge místic i provocador, John Byron, interpretat per Pere Arquillué.
Una mena de Falstaff modern, que reivindica la llibertat per sobre de la societat políticament correcta contemporània, viu en una autocaravana, allunyat del poblet i demostrant que hi ha una vida alternativa. Els joves el veneren i se’n mofen, per moments. Jerusalem va i torna de l’humor i la disbauxa a l’èpica i els principis àcrates. La jove actriu Clara de Ramon la defineix lúcidament: “És l’obra que m’agradaria anar a veure: és èpica i convida a sortir de festa.”
Butterworth s’inspira en el poema del mateix nom, de William Blake, que s’ha convertit en una mena d’himne no oficial a Anglaterra. Blake convidava a destruir els mites que limiten el moviment dels ciutadans i construir-ne un de nou, que els alliberi. En això es converteix aquesta mena d’antiheroi romàntic, John Byron. Blake coincideix amb l’univers àcrata de Walt Whitman, també naturalista, àcrata. El protagonista se subordina als poders màgics de la Natura (el descampat queda molt a prop de la finca de Stonehenge, aclareix el director) i, en canvi, s’insubordina a la societat de políticament correcta en què vivim, comenta Arquillué.
Des del localisme, la festa coincideix amb la celebració de Sant Jordi, en què el poble celebra una festa major i instal·la una fira que se sent de remor des del descampat, i es balla i es reivindica la cultura cela, trasllada pensaments molt recognoscibles. Perquè hi ha el jove que vol marxar a Austràlia, allunyant-se del seu poble de la infància. I el que es conforma amb la feina humil que li permet sobreviure i drogar-se puntualment. Byron té un apòstol que es penja en els seus sermons (Marc Rodríguez), un examic de la infància, que ha acceptat viure en societat i que somia a afegir-se a la causa de Byron (Albert Ribalta). També l’exdona de Byron, que mira de refer la seva vida, de manera maldestra (Chantal Aymée).
El director del Grec, Cesc Casadesús, celebra per la idea escènica que integra la pedrera en l’escenografia. L’obra té una durada de prop de tres hores (pausa inclosa). Per primer cop, el Grec posarà busos llançadora cap a plaça Catalunya i plaça Espanya, per poder enllaçar amb la xarxa de busos nocturns. És la fórmula que plantegen per contrarestar que el metro tanqui a les 00.00 h.
Jerusalem és una producció teatral del tipus Agost (TNC, 2010), que, fins ara, només podria assumir el teatre públic (tot i ser molt cobejat per l’empresa privada). La producció la formen un equip en què sovintegen intèrprets que han treballat en anteriors produccions de la Biblioteca de Catalunya, del Lliure o de la productora La Brutal (que dirigeixen Manrique i Selvas). El repartiment, en que hi ha cabuda per a debuts professionals, està format per Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan i Max Sampietro.
Ara, un repartiment de dotze actors dirigits per Julio Manrique dedicaran tot un any, pràcticament, a representar-lo al Romea, gira catalana, i, després de fer l’adaptació al castellà, al María Guerrero del Centro Dramático Nacional, a Madrid, i posterior gira estatal. Una peça que aspira a una mirada tan ambiciosa com polièdrica, de gran angular.
La Beckett, autors contemporanis
Novament l’artista resident de la Sala Beckett signa la producció amb el Grec. Si l’any passat va ser Clàudia Cedó, amb un preciós Una gossa en un descampat (que es torna a programar al setembre), ara és Victòria Szpunberg la que presenta Amor mundi. Aquest treball posa l’ull en una mestra que està a punt de jubilar-se i que pateix un inici de ceguesa. Una malaltia que és metafòrica, perquè la mestra evita acceptar els nous corrents de l’aprenentatge (basats en les noves tecnologies) i apel·la a una formació més tradicional, d’arrel humanista. La mestra (Marta Angelat) com també la monitora de l’escola (Blanca García-Lladó) i la neboda de la mestra (Aina Calpe) lluiten per assentar les bases d’un món millor. Però posar-los en ordre, coherent i transversal, entre les diferents maneres d’aquest encomiable objectiu es revela incompatible. L’obra, que es va estrenar ahir, es podrà veure fins al 28 de juliol a la Sala de Baix de la Beckett.
Szpunberg escriu i dirigeix des d’un pensament de mare, en un moment en què els pares sovint sobreprotegeixen els fills perquè, sense adonar-se’n, projecten el seu èxit personal en les victòries dels fills. Una voluntat que l’autora relaciona “capriciosament” amb la mirada de Hannah Arendt, una filòsofa que va reflexionar sobre la necessitat dels humans de fer bé a la societat, tot i que ella va viure i patir l’exili per fugir de l’extermini nazi. L’embrió de l’obra (“amb trama, seguint la dictadura de les sèries de televisió”, deia sarcàsticament ahir Szpunberg) és Balena blava (TNC, 2018), en què Marta Angelat ja interpretava el paper de mestra.
La Sala Beckett programa, dins del Grec, la 14a edició de l’Obrador d’estiu, en què es congreguen un centenar de dramaturgs d’arreu del món. Enguany Simon Stephens (encarregat del taller internacional durant els darrers deu anys) aposta per set dels autors que apunten maneres. Representant Catalunya, ha triat Clàudia Cedó.