Música

CLARA PEYA

MÚSICA

“Estimar és fer política i decidir com estimem també ho és”

La cultura és l’eina de transformació social més potent, i les que gaudim del privilegi de tenir un altaveu l’hem d’aprofitar
Parlo de coses que m’interpel·len i exposo les meves incomoditats i desavinences amb el sistema. No és còmode

El 2019 ha estat un gran any per a Clara Peya (Palafrugell, 1986): ha rebut el Premi Nacional de Cultura, el premi Enderrock al millor disc del 2018 per Estómac, el premi Altaveu i altres reconeixements. Però sobretot ha estat un any en què no ha parat de tocar, que és de fet el millor premi per a una trajectòria que va obrir ara fa 10 anys el disc Declaracions i que ja acumula 9 treballs discogràfics, l’últim dels quals, a punt de sortir al carrer: A A (Analogia de l’A-mort), el seu primer disc de piano sol. Clara també comparteix amb la seva germana, la ballarina Ariadna Peya, la companyia Les Impuxibles , per utilitzar l’art “com a altaveu de denúncia i canvi social”, per corregir desigualtats.

Els discos ‘Oceanes’ (2017) i ‘Estómac’ (2018) han marcat un punt i a part en la seva trajectòria. Ho sent també així?
Sens dubte. Quan vaig començar era molt jove i vaig intentar fer el que em sortia en cada moment. L’evolució és constant i mai no acabes d’arribar a cap lloc, però sí que penso que des de fa 3 o 4 anys he agafat seguretat en el meu llenguatge i he fet les paus amb qui soc. Això també m’ha permès ser més sincera amb mi mateixa, i la sinceritat és molt important per arribar als llocs on vols arribar.
També és una qüestió d’ofici, no?
Sí... Hi ha una cosa que crec que és molt intel·ligent, que és saber fins on pots arribar, què és el que pots fer i el que no pots fer, i explotar el que fas bé. Penso que és important trobar el nostre propi llenguatge, i això implica passar per llocs que per a nosaltres són còmodes; igual que quan ens expressem utilitzem les paraules que ens resulten més còmodes, doncs musicalment, també. Si arribes a la conclusió que saps tocar d’una determinada manera, a partir d’aquí tots els aprenentatges tenen més a veure amb alguna cosa que se’n va de les notes i d’estar moltes hores davant del piano, i té més a veure amb coses socials, estilístiques o sonores, però ja no és tracta tant de conèixer l’instrument.
Com ha viscut aquest any, amb tantes sortides internacionals i tants guardons? Ho dic perquè tinc la impressió que no li agrada gaire la dimensió més extramusical, la part social, la fama en definitiva.
Sí que és veritat que aquest any he estat molt exposada. M’he exposat molt a nivell personal, no per recollir premis, sinó perquè parlo de coses que m’interpel·len directament i exposo públicament quines són les meves incomoditats i desavinences amb el sistema. I, per tant, aquest és un lloc que no és còmode, no? Amb Les Impuxibles he estat parlant del meu diagnòstic mental, que és el TOC, el trastorn obsessivocompulsiu, i és una cosa difícil perquè d’alguna manera és una exposició pública. I en cada cosa que faig m’estic exposant sempre. Sí que és veritat que ha estat un any de molts reconeixements, de molts bolos, de molta visibilitat, però ha estat un dels anys més difícils de la meva vida.
No deu estar gaire d’acord amb la idea de la música com a entreteniment.
No és ben bé així. Jo crec que l’art és molt ampli i cada persona fa el que creu. La música per entretenir és una cosa absolutament necessària. Però en el meu cas no és així, ni de bon tros, perquè jo crec que la cultura és l’eina de transformació social més potent que hi ha, i les que tenim el privilegi de tenir un petit altaveu l’hem d’aprofitar a fons. Costa ser coherent amb el que dius, el que penses i el que fas; costa també dir segons quines coses perquè moltes vegades perds feines si et declares a favor o en contra de determinades coses... No és fàcil [riu].
És important recordar a la gent que vivim molt bé, potser massa bé i tot, i que l’ADN de la nostra societat és essencialment patriarcal i masclista?
Jo crec que aquest discurs ha d’estar tota l’estona sobre la taula. Crec que sempre hi ha algú que no li ha arribat, saps? Hi ha molta gent que diu que tot el dia es parla del mateix. Sí, potser sí que tot el dia es parla del mateix, però no sé realment si tu has entès o fins a quin punt estàs entenent què vol dir això i com ens interpel·la com a societat, com fa que passin unes coses i no unes altres. Per mi un exemple clar és el que està passant ara al país. Vull que quedi molt clar que estic absolutament a favor que la gent es manifesti, que ens rebel·lem contra el sistema, i crec que és importantíssim denunciar que el que està passant amb els presos polítics catalans és una aberració. Però és que nosaltres no ens hem mogut fins ara, fins que no ha passat això i ha afectat les nostres companyes catalanes. No ens hem mogut mai mentre estava morint gent al mar, mentre els centres d’internament per a persones estrangeres estaven plens de persones que rebien maltractaments, mentre els manters eren assetjats per la policia... Fa anys que hi ha preses polítiques, i tot just ara sortim al carrer. Fins que no han tocat el nostre món privilegiat no ens hem arremangat. I penso que és molt important que siguem conscients d’això, perquè fa molts anys que estan passant coses per les quals hauríem d’estar al carrer protestant, però des del nostre privilegi era difícil. El que ha passat ens hauria de servir per obrir la nostra mirada.
El 99% de les cançons que s’han compost a Occident des de l’època dels trobadors estan centrades en l’amor i el desamor, tot sovint des d’una perspectiva masculina. Dona per a tant, el tema?
Si dona per a tant? [Riu] Mira, si li treus la paraula romàntic del darrere, l’amor és per a mi el tema de la vida. Si ens relacionem amb amor, si fem les coses amb amor, jo penso realment que el món anirà d’una altra manera. El problema és quan l’amor apareix etiquetat dins d’un concepte com, en aquest cas, l’amor romàntic. Llavors és quan entra la necessitat i la possessió, el sin ti no soy nada, el me siento incompleta, tú eres mía, etcètera, perquè aquí evidentment ja hi entren un altre tipus de connotacions. Però, al marge d’això, l’amor és el que ens mou per viure. I de fet els nostres traumes infantils provenen d’això, de la falta d’amor i de la necessitat de tenir-ne, perquè en realitat totes les persones volem el mateix: volem sentir-nos estimades.
Sí, una altra qüestió és si has d’esperar que aparegui el príncep o la princesa.
No, no, això tant és! Parlo de sentir-te estimada per les companyes de feina o per les veïnes, per qui sigui, perquè en realitat el que busquem és això. Totes.
De fet, triar una víscera com l’estómac en comptes del massa tòpic cor, el del ‘Corazón partío’ i el ‘Corazón loco’, ja és una presa de partit, no?
Sí, sí, perquè estimar és fer política i decidir com estimem també ho és. Jo penso que és molt necessari que canviïn els referents. A mi el cor em batega i jo sento el batec, però en realitat jo les coses les sento a l’estómac. Estómac intenta ser una desconstrucció de l’amor romàntic: no ho aconsegueixo, que consti. Jo tinc 33 anys i vinc d’unes generacions que ens hem empassat Disney, Hollywood i tot aquest tipus de cançons i de novel·les. Jo intento desconstruir-me tota l’estona, però no ho aconsegueixo. Soc una gran víctima de l’amor romàntic, cosa que no m’agrada i que no sé si podré canviar mai, però sí que m’agradaria molt crear noves maneres d’estimar i molts referents per veure el món. Crec que el pensament col·lectiu ajuda molt, i jo en realitat no tinc respostes, només llanço coses sobre la taula i qui vulgui les agafa i les torna d’una altra forma. I així ens anem intercanviant les cartes i anem entre totes creixent d’una manera horitzontal.
Va començant posant música a textos i poemes d’altres autors i cada vegada ha anat assumint més la composició integral de les seves cançons, també com a lletrista. Ara ja sap el que vol explicar?
També m’he anat fent més gran i he fet aquest pas al compromís, que per a mi inclou el fet de mostrar-nos vulnerables. Jo crec molt que mostrar-nos vulnerables no ens fa més dèbils, sinó més fortes. I des d’aquí per a mi és molt més fàcil parlar, explicar en quins llocs em sento més fràgil, reivindicar tot el que em passa per dins, en el fons. Per això vaig sentir la necessitat de començar a escriure les meves lletres. He treballat amb els poemes d’Amadeu Bergés, Sònia Moll, Mireia Calafell, Georgina Castillo i altra gent que m’agrada molt com escriuen, però crec que les meves cançons tenen més força quan parlo directament jo.
També ha treballat amb moltes vocalistes, sobretot amb Judit Neddermann, i, en aquests dos últims discos, amb Sandra Sangiao, Magalí Sare, Anna Ferrer i Paula Grande. Què ha de tenir una veu perquè la representi com a autora?
He de dir que això ho he anat buscant i ho he anat trobant. També penso que nosaltres, si estem obertes al món, anem evolucionant, també musicalment, i potser el que en algun moment m’ha representat, després ja no ho ha fet, o viceversa. El que busco en una veu és sinceritat i honestedat, perquè cantar és una cosa que em sembla molt difícil: la veu és un pont entre l’instrument i l’oïdor, fa com de nexe, és qui està tota l’estona mirant les persones. Quan toco, no veig la gent.
En alguns temes com ara ‘Oceanes’ i ‘Vèncer el pols’ fa servir el rap. La raó?
El hip-hop és un estil que m’agrada molt i que sorgeix d’un lloc gens elitista. Jo toco el piano, que segurament és l’instrument més elitista que existeix. I el hip-hop és un estil musical que ha salvat milers de persones que vivien en suburbis. M’agrada molt tota aquesta cultura de carrer i trobo que ens uneix molt com a col·lectiu. No deixa de ser un estil que neix per queixar-se i reivindicar coses.
Quan s’intenta definir la seva música es parla de jazz, música de cambra, pop, electrònica, ‘hip-hop’... És com intentar descriure una cosa indescriptible.
Ho etiquetem tot i necessitem posar les coses en calaixos per entendre-les. He escoltat sempre tot tipus de música: he fet la carrera de piano clàssic, però també he estudiat jazz i he escoltat música electrònica, folklore, molts estils. No soc una purista de res, ni soc una bona música en cap estil, però faig la meva fórmula i em serveix per comunicar i transformar... La resta no m’interessa.
Què és ‘A A (Analogia de l’A-mort)’, el disc que ara presenta?
És un disc de piano sol, amb una mica d’electrònica, coproduït per Vic Moliner, amb el qual treballo des d’Espiral (2014). És un disc molt intimista, que parla de l’analogia entre la vida i la mort, o entre l’amor i la mort; entre la llum i la foscor, perquè sense una cosa no existeix l’altra. És també un resum de l’any que he viscut: tot té dues cares i per ensenyar la llum hem d’abraçar també la foscor i acceptar-la. En faré una única presentació i després aquest disc es quedarà al calaix. A final del 2020 sortirà un nou disc amb banda.

El 6 de desembre, a a l’espai Utopia 126

Quan semblava que el 2019 no podia donar més de si per a Clara Peya –els premis, les nombroses actuacions en diversos formats, la recent edició d’Estómac en vinil–, ara publica A A (Analogia de l’A-mort), un disc de piano sol amb petites pinzellades electròniques, que presentarà en un sol concert, el divendres 6 de desembre a Utopia 126: una antiga fàbrica modernista del barri barceloní del Poblenou. Una ocasió única.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.