“Estimar és fer política i decidir com estimem també ho és”

Sens dubte. Quan vaig començar era molt jove i vaig intentar fer el que em sortia en cada moment. L’evolució és constant i mai no acabes d’arribar a cap lloc, però sí que penso que des de fa 3 o 4 anys he agafat seguretat en el meu llenguatge i he fet les paus amb qui soc. Això també m’ha permès ser més sincera amb mi mateixa, i la sinceritat és molt important per arribar als llocs on vols arribar.

Sí... Hi ha una cosa que crec que és molt intel·ligent, que és saber fins on pots arribar, què és el que pots fer i el que no pots fer, i explotar el que fas bé. Penso que és important trobar el nostre propi llenguatge, i això implica passar per llocs que per a nosaltres són còmodes; igual que quan ens expressem utilitzem les paraules que ens resulten més còmodes, doncs musicalment, també. Si arribes a la conclusió que saps tocar d’una determinada manera, a partir d’aquí tots els aprenentatges tenen més a veure amb alguna cosa que se’n va de les notes i d’estar moltes hores davant del piano, i té més a veure amb coses socials, estilístiques o sonores, però ja no és tracta tant de conèixer l’instrument.

Sí que és veritat que aquest any he estat molt exposada. M’he exposat molt a nivell personal, no per recollir premis, sinó perquè parlo de coses que m’interpel·len directament i exposo públicament quines són les meves incomoditats i desavinences amb el sistema. I, per tant, aquest és un lloc que no és còmode, no? Amb Les Impuxibles he estat parlant del meu diagnòstic mental, que és el TOC, el trastorn obsessivocompulsiu, i és una cosa difícil perquè d’alguna manera és una exposició pública. I en cada cosa que faig m’estic exposant sempre. Sí que és veritat que ha estat un any de molts reconeixements, de molts bolos, de molta visibilitat, però ha estat un dels anys més difícils de la meva vida.

No és ben bé així. Jo crec que l’art és molt ampli i cada persona fa el que creu. La música per entretenir és una cosa absolutament necessària. Però en el meu cas no és així, ni de bon tros, perquè jo crec que la cultura és l’eina de transformació social més potent que hi ha, i les que tenim el privilegi de tenir un petit altaveu l’hem d’aprofitar a fons. Costa ser coherent amb el que dius, el que penses i el que fas; costa també dir segons quines coses perquè moltes vegades perds feines si et declares a favor o en contra de determinades coses... No és fàcil [riu].

Jo crec que aquest discurs ha d’estar tota l’estona sobre la taula. Crec que sempre hi ha algú que no li ha arribat, saps? Hi ha molta gent que diu que tot el dia es parla del mateix. Sí, potser sí que tot el dia es parla del mateix, però no sé realment si tu has entès o fins a quin punt estàs entenent què vol dir això i com ens interpel·la com a societat, com fa que passin unes coses i no unes altres. Per mi un exemple clar és el que està passant ara al país. Vull que quedi molt clar que estic absolutament a favor que la gent es manifesti, que ens rebel·lem contra el sistema, i crec que és importantíssim denunciar que el que està passant amb els presos polítics catalans és una aberració. Però és que nosaltres no ens hem mogut fins ara, fins que no ha passat això i ha afectat les nostres companyes catalanes. No ens hem mogut mai mentre estava morint gent al mar, mentre els centres d’internament per a persones estrangeres estaven plens de persones que rebien maltractaments, mentre els manters eren assetjats per la policia... Fa anys que hi ha preses polítiques, i tot just ara sortim al carrer. Fins que no han tocat el nostre món privilegiat no ens hem arremangat. I penso que és molt important que siguem conscients d’això, perquè fa molts anys que estan passant coses per les quals hauríem d’estar al carrer protestant, però des del nostre privilegi era difícil. El que ha passat ens hauria de servir per obrir la nostra mirada.

Si dona per a tant? [Riu] Mira, si li treus la paraula romàntic del darrere, l’amor és per a mi el tema de la vida. Si ens relacionem amb amor, si fem les coses amb amor, jo penso realment que el món anirà d’una altra manera. El problema és quan l’amor apareix etiquetat dins d’un concepte com, en aquest cas, l’amor romàntic. Llavors és quan entra la necessitat i la possessió, el sin ti no soy nada, el me siento incompleta, tú eres mía, etcètera, perquè aquí evidentment ja hi entren un altre tipus de connotacions. Però, al marge d’això, l’amor és el que ens mou per viure. I de fet els nostres traumes infantils provenen d’això, de la falta d’amor i de la necessitat de tenir-ne, perquè en realitat totes les persones volem el mateix: volem sentir-nos estimades.

No, no, això tant és! Parlo de sentir-te estimada per les companyes de feina o per les veïnes, per qui sigui, perquè en realitat el que busquem és això. Totes.

Sí, sí, perquè estimar és fer política i decidir com estimem també ho és. Jo penso que és molt necessari que canviïn els referents. A mi el cor em batega i jo sento el batec, però en realitat jo les coses les sento a l’estómac. Estómac intenta ser una desconstrucció de l’amor romàntic: no ho aconsegueixo, que consti. Jo tinc 33 anys i vinc d’unes generacions que ens hem empassat Disney, Hollywood i tot aquest tipus de cançons i de novel·les. Jo intento desconstruir-me tota l’estona, però no ho aconsegueixo. Soc una gran víctima de l’amor romàntic, cosa que no m’agrada i que no sé si podré canviar mai, però sí que m’agradaria molt crear noves maneres d’estimar i molts referents per veure el món. Crec que el pensament col·lectiu ajuda molt, i jo en realitat no tinc respostes, només llanço coses sobre la taula i qui vulgui les agafa i les torna d’una altra forma. I així ens anem intercanviant les cartes i anem entre totes creixent d’una manera horitzontal.

També m’he anat fent més gran i he fet aquest pas al compromís, que per a mi inclou el fet de mostrar-nos vulnerables. Jo crec molt que mostrar-nos vulnerables no ens fa més dèbils, sinó més fortes. I des d’aquí per a mi és molt més fàcil parlar, explicar en quins llocs em sento més fràgil, reivindicar tot el que em passa per dins, en el fons. Per això vaig sentir la necessitat de començar a escriure les meves lletres. He treballat amb els poemes d’Amadeu Bergés, Sònia Moll, Mireia Calafell, Georgina Castillo i altra gent que m’agrada molt com escriuen, però crec que les meves cançons tenen més força quan parlo directament jo.

He de dir que això ho he anat buscant i ho he anat trobant. També penso que nosaltres, si estem obertes al món, anem evolucionant, també musicalment, i potser el que en algun moment m’ha representat, després ja no ho ha fet, o viceversa. El que busco en una veu és sinceritat i honestedat, perquè cantar és una cosa que em sembla molt difícil: la veu és un pont entre l’instrument i l’oïdor, fa com de nexe, és qui està tota l’estona mirant les persones. Quan toco, no veig la gent.

El hip-hop és un estil que m’agrada molt i que sorgeix d’un lloc gens elitista. Jo toco el piano, que segurament és l’instrument més elitista que existeix. I el hip-hop és un estil musical que ha salvat milers de persones que vivien en suburbis. M’agrada molt tota aquesta cultura de carrer i trobo que ens uneix molt com a col·lectiu. No deixa de ser un estil que neix per queixar-se i reivindicar coses.

Ho etiquetem tot i necessitem posar les coses en calaixos per entendre-les. He escoltat sempre tot tipus de música: he fet la carrera de piano clàssic, però també he estudiat jazz i he escoltat música electrònica, folklore, molts estils. No soc una purista de res, ni soc una bona música en cap estil, però faig la meva fórmula i em serveix per comunicar i transformar... La resta no m’interessa.

És un disc de piano sol, amb una mica d’electrònica, coproduït per Vic Moliner, amb el qual treballo des d’Espiral (2014). És un disc molt intimista, que parla de l’analogia entre la vida i la mort, o entre l’amor i la mort; entre la llum i la foscor, perquè sense una cosa no existeix l’altra. És també un resum de l’any que he viscut: tot té dues cares i per ensenyar la llum hem d’abraçar també la foscor i acceptar-la. En faré una única presentació i després aquest disc es quedarà al calaix. A final del 2020 sortirà un nou disc amb banda.