El geni discrepa del pare

Uns han interpretat la Carta al pare de Franz Kakfa com una resposta a l’autoritat paterna, mentre que d’altres li han retret la crítica furibunda i una visió malaltissa de l’existència. Les dues lectures serien possibles si no coneguéssim les personalitats de la família Kakfa. No obstant, l’autor d’El castell i La transformació va signar una carta impressionant, que es va mantenir en primera línia des dels anys dels canvis com una resposta al patriarcat. Certament, es pot al·legar el caràcter hipersensible del geni, però, més enllà de les interpretacions, el valor literari del document és innegable. Ho podem comprovar en la nova traducció que ha fet Joan Ferrarons i Llagostera per a la col·lecció de clàssics d’Angle Editorial.

En l’interessant epíleg, Ferrarons ens diu: “Kafka és justament cèlebre per haver creat símbols i al·legories que han captivat la imaginació de generacions de lectors fins al punt d’esdevenir una de les icones literàries més inesgotables del segle XX. Aquest poderós imaginari ens exposa, però, a un perill concret: el de llegir aquestes al·legories com a «missatges xifrats en un codi defectuós». És difícil tanmateix no sucumbir a aquesta temptació, i al capdavall l’autor de Praga ha estat «violentat en massa» per «tres exèrcits d’intèrprets», que l’han volgut llegir alternativament en clau social, psicoanalítica o religiosa. Un dels camps favorits per a lliurar aquestes batalles ha estat la biografia de l’escriptor, a la qual es pot accedir per mitjà de diaris, cartes i testimonis.”

Ningú podria dir que el diví escriptor de Praga era fill d’un carnisser iracund i groller, que cridava i que tractava a la seva mare i la família com si fos a la taverna. En diferents moments, Franz parla de la veuassa de son pare, a qui dedica invectives especialment doloroses per a ments pocs sensibles i partidàries de la família unida com si fos la Falange.

Cinc anys abans de la seva mort, el 1924, Franz escriu aquesta carta, que no arriba a enviar, però que es publicaria en una revista alemanya el 1952. Ferrarons recorda que “el motiu immediat de la carta era la indignació amb què el pare de Franz havia entomat els seus plans de casar-se amb Julie Wohryzek, una jove que havia conegut el gener del mateix any durant una estada al balneari de Schelesen (Želízy, Txèquia) per tractar-se la tisi que li havien diagnosticat dos anys enrere. Els pares de Franz s’havien oposat a aquell matrimoni, que els promesos havien planejat per al novembre, perquè no el consideraven adequat a l’estatus de la família Kafka i pels rumors que corrien sobre el capteniment llicenciós de Julie. Després que la parella ajornés el casament perquè no havien aconseguit trobar un apartament on viure plegats, Franz escrigué aquesta llarguíssima carta —que en el manuscrit original ocupa 103 planes— per mirar de confrontar el conflicte amb el pare. A voltes despietada i mesquina, a voltes comprensiva i esperançada, la carta oscil·la entre la justificació d’una fugida que mai no reïx i la fe en un apaivagament de les relacions pare-fill, un assossec que els faci més planers la vida i la mort”.

Franz Kafka tira amb bala i des del primer paràgraf dona peu als intèrprets en clau psicològica o psicoanalítica, que s’han explotat a bastament: “No fa gaire em vas preguntar per què dic que em fas por. Com de costum, no vaig saber què dir-te, en part precisament per la por que et tinc, però en part perquè hauria hagut d’entrar en més detalls dels que puc encabir mínimament en una conversa. I si ara intento contestar-te per escrit, també serà de manera força incompleta, perquè fins i tot escrivint ensopego amb aquesta por i les seves conseqüències i perquè la magnitud de l’assumpte supera amb escreix la meva memòria i el meu enteniment.”

Resulta revelador que un dels genis de la literatura moderna s’avanci tants anys a la crítica contra l’autoritarisme. Més en una comunitat que seria devastada pels nacionalistes alemanys, que després de la guerra perdrien en territori txec i eslovac la llengua literària d’autors com ara Rilke, Kafka i tants d’altres. Franz no té pèls a la llengua quan retreu a son pare la manca d’afectivitat i la incompatibilitat de caràcters: “Sigui com sigui, érem tan diferents i, en aquesta diferència, tan perillosos l’un per a l’altre, que, si s’hagués volgut preveure com jo, aquella criatura desnerida, i tu, l’home fet i granat, ens portaríem en el futur, hom hauria dit que m’esclafaries, que no en quedaria res, de mi. Això no és el que ha passat –el que és viu no es pot preveure amb exactitud–, però potser ha passat una cosa pitjor. Amb tot, no pots oblidar que mai no he cregut, ni remotament, que tu en tinguessis la culpa. Vas produir en mi l’efecte que havies de produir, però has de deixar de pensar que si vaig sucumbir a aquest efecte, va ser per malícia.”

Al llarg d’aquesta llarga carta gairebé elegíaca, Franz Kafka repassa xocs dialèctics en la relació i converses que constaten l’antagonisme de dos personatges, un carnisser i un poeta avançat. El traductor Joan Ferrarons ens convida a llegir la carta en clau per esbrinar aspectes decisius en algunes de les seves narracions magistrals. La veritat és que n’entren ganes.