Llibres

Un tast de...

‘Les petites alegries’, de Marc Augé Avançament editorial

La felicitat del dia a dia

Les petites alegries
Àtic dels Llibres Autor:
Marc Augé
Traducció:
Pat Aguiló
Gènere:
assaig
Pàgines:
112
Preu:
9,90 €
A la vida hi ha moments de felicitat sobtada i inesperada, que existeixen contra tot pronòstic i impregnen la nostra memòria. Són les alegries modestes però intenses: retrobaments amb un rostre, un paisatge, un llibre o una pel·lícula. Ens parlen de les relacions, de la soledat, del passat i del futur, i en definitiva del que vol dir ésser humà. Marc Augé, un dels més grans antropòlegs contemporanis, desgrana per què necessitem aquestes petites alegries, i el seu diari de felicitat estableix un emotiu diàleg amb el lector mentre viatja per records, memòria i experiències

Inventat cap al 1760, el bonheur-du-jour és un escriptori de petites dimensions per a les dames. Consisteix en una taula que té al damunt per la part posterior una caixa per estotjar llibres i papers. En aquella època, escriure per plaer es considerava una activitat essencialment femenina. En el canvi de segle entre el XVII i el XVIII hi va haver grans figures, com ara Madame de Montespan i Madame de Maintenon, que van tenir un paper important en la vida política, literària i econòmica del regne de França. Al segle XVIII, la favorita de Lluís XV, la marquesa de Pompadour, de cognom de soltera Poisson, va ser una burgesa que va protegir Voltaire i Montesquieu. Va ser ella qui va fomentar l’ús de mobles d’un estil menys “rococó” a Versalles. La comtessa Du Barry, d’origen encara més modest, va esdevenir, després de la desaparició de Madame de Pompadour, la favorita del rei, i també va ser mecenes de les lletres i les arts. Martin Carlin, l’ebenista de moda de l’època, li va fer un famós secreter en fusta rosa.

Al segle XVIII es produeix una transformació de la distribució interior de les residències més opulentes. El boudoir, o lligador, la sala íntima reservada a les dones, dona lloc a nombrosos mobles auxiliars, com ara la chaise-longue, la taula de treball i el vestidor. La seva aparició és senyal d’una evolució de la sensibilitat i dels costums; una progressió de la influència femenina en la vida social, cultural i política, i també un canvi de concepció de la sexualitat i l’erotisme. (El llibre del marquès de Sade La filosofia en el lligador es va publicar l’any 1795.) El secreter és, doncs, la traducció material de la felicitat burgesa, a més del símbol d’una aspiració més general i, en particular, del gust per la literatura i la psicologia que es va inaugurar amb el llibre de Madame de La Fayette La princesa de Clèves, publicat de manera anònima l’any 1678. No va ser fins al 1780 que va circular una edició amb el nom de l’autora.

També en nom de la felicitat es van forjar en el segle de les llums utopies moralitzants, i es justificava cínicament el prestigi del luxe i dels diners, com va assenyalar Robert Mauzi a la seva tesi, que encara és l’obra de referència sobre la felicitat i el segle XVIII (L’Idée du bonheur dans la littérature et la pensée françaises au XVIII siècle). Però és també d’aquesta aspiració a la felicitat que les idees liberals també en treuen la seva força.

Hem escapat avui dia d’aquestes il·lusions i contradiccions i, malgrat tot, d’aquesta espera?

Tendència a la felicitat

Le Parisien Magazine, el suplement setmanal del diari, duia per títol el 28 d’octubre del 2016 “La felicitat és tendència”, tot i que acompanyava aquesta frase amb un subtítol prudent: “Transformació social o tendència de màrqueting?”

És una cautela sàvia, però precisament els autors d’èxit les obres dels quals exploren el tema de la felicitat i el presenten, en efecte, com una “transformació social”, novel·listes com ara Laurent Gounelle o assagistes com ara Frédéric Lenoir, tenen èxit i una gran massa de lectors populars. La qüestió de la felicitat individual s’experimenta, almenys a Europa, com una pregunta que podem i hem de plantejar-nos.

Com recordava el mateix article, l’ONU ha situat la felicitat en el centre de les polítiques de desenvolupament. S’ha creat un Observatori Internacional de la Felicitat per desenvolupar el concepte de “felicitat social”. Regna l’optimisme. Si repassem els textos o les declaracions dels missatgers de la felicitat, aviat ens sentirem presa d’un tema singular que es podria resumir en tres prescripcions: per ser feliços ens hem de conèixer a nosaltres mateixos, estar atents al present i ser útils als altres. Un programa gens insignificant, diríem, davant aquesta mena de síntesi de la saviesa estoica i la caritat cristiana. L’emprenedor Alexandre Jost va crear l’any 2010 la Fàbrica Spinoza, un laboratori d’idees, o think tank, com l’anomena el diari, per promoure “la felicitat ciutadana” mitjançant conferències, tallers i “lobbying positiu” davant d’institucions polítiques i econòmiques. L’any 2016 va preparar un indicador trimestral de felicitat a partir de 47 preguntes.

Així, també vam descobrir que una nova professió està sorgint en les empreses: segons Laurence Vanhée, que va començar la seva trajectòria empresarial com a directora de recursos humans abans de convertir-se en “responsable de la felicitat”, el chief happiness officer s’encarrega de proposar eines que afavoreixin el desenvolupament personal dels treballadors: flexibilitat, teletreball, reordenació de càrregues de treball i de les tasques…

La idea no és totalment nova; fa uns anys ja es va implementar una experiència similar a la fàbrica de L’Oréal d’Aulnay, on es va trencar l’inici de la cadena i es va tornar a definir el perímetre de diverses places per tal que un mateix treballador pogués dur a terme tota la fase del procés de fabricació d’un producte. La qüestió que queda per respondre és si aquest tipus de modificacions es poden plantejar i es plantejaran a gran escala. Així mateix, cal destacar que el concepte de “desenvolupament” de l’ésser humà en el marc empresarial, i només en aquest marc, converteix la recerca de la felicitat en un resultat altament dependent del sistema politicoeconòmic actual.

En els darrers anys, molts estudis han insinuat que les noves formes de treball, ben al contrari, conduiran a un aïllament més profund. L’epidèmia de suïcidis que s’ha produït a França permet comprendre que les afirmacions que sostenen que “la felicitat en el treball és una tendència de fons” es dirigeixen, en primer lloc, als responsables, a diferents nivells, de la jerarquia de comandament i els conviden a admetre que un treballador feliç treballa millor. Constitueixen més una crítica als directius que una crida a les persones que en depenen.

Tanmateix, això no retreu als apologetes de la felicitat que estiguin al servei del sistema (no són pas els únics i, si els diversos responsables els escoltessin, potser fins i tot inspirarien reformes i transformacions profitoses per als que tenen la sort de tenir una feina), si bé sí que afirmarem que cauen en l’error d’utilitzar paraules sense mesurar-ne l’abast. Què és la felicitat?

En el World happiness report (informe de felicitat mundial), l’ONU intenta definir els criteris objectius (PIB, esperança de vida, etc.) i comparar-los amb la percepció que la població en té. En el rànquing mundial del 2016, França és un “mal alumne”, segons l’informe: ocupa el 32è lloc, darrere de Colòmbia, la República Txeca i països com ara el Brasil, Mèxic, Xile, l’Argentina i l’Uruguai. Són països que conec una mica i, si bé vaig poder apreciar l’amabilitat dels seus habitants quan en vaig tenir l’oportunitat, confesso que no m’ha semblat mai que mostressin un optimisme excessiu sobre el seu futur immediat. En un comentari sobre aquesta classificació per a Le Parisien Magazine, Frédéric Lenoir denuncia l’esperit crític dels francesos, sempre a punt per observar el que va malament, i el seu “individualisme”: “Els països europeus més feliços –hi afegeix– són aquells on els vincles de solidaritat són més forts, com, per exemple, els països nòrdics, on el sentit del bé comú està molt desenvolupat, o, millor encara, els del sud d’Europa, on la solidaritat familiar segueix sent molt important.”

El fet de celebrar “el sentit del bé comú”, que seria més propi dels països de l’Europa del nord (de fet, Dinamarca ocupa el primer lloc a la llista mundial de la felicitat i Suècia, el 10è), ratifica la política social d’aquests països, però no entra en absolut dins la qüestió de la felicitat dels individus. Sense evocar les pel·lícules d’Ingmar Bergman, la bellesa aspra de les quals estableix imatges commovedores de solitud, ens acontentarem amb el fet de destacar la distracció de Frédéric Lenoir, que posa amb un somriure ampli en una fotografia en color que ocupa mitja pàgina, amb un subtítol que resumeix les seves idees: “Els països més feliços són aquells on els lligams de solidaritat són més forts.” Però Lenoir ha oblidat donar una ullada a la classificació dels països del sud d’Europa a l’informe de les Nacions Unides: a Espanya, que està en el 37è lloc, li va pitjor que a França; Itàlia ocupa la 50a posició, i Portugal, la 94, mentre que Grècia és a la cua, al número 99. Pel que sembla, la solidaritat familiar no pesava prou a la balança. Però, aleshores, què es va mesurar exactament?

El més remarcable de tot això és que, de seguida, queda clar que ningú sap de què estem parlant. Per exemple, hem d’entendre l’individualisme com la negativa a interessar-nos pels altres o, com opinen els estoics, equival a una obediència a un ideal del nostre jo?

Pel que fa a la felicitat, que encara no hem definit, sembla que admetem o postulem que és un estat durador al qual és normal aspirar. Una llarga tradició, que té els seus orígens en els estoics, oposa aquesta suposada permanència de l’estat de la felicitat a l’agitació febril dels inquiets (els que estan privats de la quietud, la tranquil·litat i la calma dels savis). El cristianisme afegeix al còctel la promesa de la felicitat eterna. Evidentment, l’aspiració a una serenitat feliç contrasta avui dia amb la febre competitiva del capitalisme triomfant, i també amb la vana protesta dels marginats i exclosos del sistema. Laurent Gounelle resumeix així la crisi actual i la solució que ell proposa: “Els meus lectors busquen nodrir la seva recerca de significat a través de les meves novel·les: volen sentir-se realitzats, perquè ja no creuen en l’ideal que la societat de consum els va prometre en el seu moment.” I, amb un optimisme que no nega el somriure que també ofereix en una gran fotografia que il·lustra l’informe, conclou: “Estem experimentant una crisi de civilització que conduirà a un model de societat basat en el desenvolupament de l’ésser humà.”

En resum, és significatiu que un diari de gran importància dediqui diverses pàgines a una “recerca” sobre la felicitat, i també és significatiu que, intel·ligentment, opti per no prendre partit i mostrar certa cautela davant els que proposen receptes de la felicitat i, de passada, es garanteixen certa publicitat per a les seves obres. També dedica una pàgina al darrer llibre de Luc Ferry, amb fotografia inclosa, però, en el seu cas, no està d’acord amb la tesi que la felicitat no depèn de la realitat, sinó de la mirada que hi apliquem, i denuncia que amb l’obligació d’ésser feliç hi ha el risc d’una il·lusió perillosa.

Val la pena subratllar que aquesta ambivalència és la de la mateixa societat de consum, que està prou segura de si mateixa per promoure fins i tot entre els que condemnen els seus excessos i la seva perversitat. Però, més enllà de les consideracions que sempre afecten, al cap i a la fi, i que podrien ser les motivacions dels seus autors, la qüestió del rendiment i la productivitat, percebem en l’enfocament de l’informe una pregunta general en un segon pla, que sens dubte podríem descriure com a metafísica, sobre el significat de l’existència individual. Les situacions de crisi afavoreixen, en l’àmbit intel·lectual, aquest tipus d’interrogació: el sentit de l’existència individual depèn, en primer lloc, de la manera com ens relacionem els uns amb els altres. Qualsevol identitat singular es construeix a través de la nostra relació amb els altres, que es defineix com a constitutiva del sentit social. Quan utilitzem la paraula sentit en una accepció més àmplia i menys concreta (per exemple, quan parlem de la “crisi del sentit”), sovint és aquest primer “sentit” el que de fet es qüestiona, i és el catalitzador d’una pregunta més àmplia i menys concreta sobre el significat de l’existència.

Així doncs, sembla no només legítim, sinó necessari, esborrar les línies generals del que podríem anomenar “una antropologia de les felicitats”, entesa com una “ciència pràctica del tema” (Michel de Certeau), que exploraria, més enllà de les anècdotes particulars, les maneres mitjançant les quals un individu intenta tenir vincles amb els altres i establir noves connexions a través de la gestió del seu dia a dia.

La paradoxa aparent és que l’ampli moviment que impulsa determinats autors a llançar-se a investigar la idea de la felicitat (des de Luc Ferry, amb les seves 7 façons d’être heureux, fins a Alain Badiou, amb la seva Metafísica de la felicitat real) neix en un moment en què els motius d’inquietud es multipliquen i en un entorn on les raons per a l’angoixa sorgeixen de manera quotidiana, atesa la situació política, econòmica i fins i tot moral del món. Es parla de la felicitat d’Europa, alhora que hi ha una preocupació creixent per les diverses amenaces que hi planen. Així doncs, la paradoxa és només aparent, ja que és normal que en períodes d’incertesa cerquem boies de salvament a les quals aferrar-nos.

Marc Augé

Marc Augé (Poitiers, 1935) és un antropòleg francès, especialitzat en la disciplina de l’etnologia que ha publicat uns 35 títols. Com a docent, ha impartit classes d’antropologia i etnologia a l’École des Hautes Etudes en Sciences Social-Antropologues (EHESS) de París, on hi va ocupar el càrrec de director (1985 - 1995). En la seva obra, hi destaca una valenta aproximació al concepte de la ‘sobremodernitat’ construït a partir d’una reflexió sobre la identitat de l’individu en funció de la seva relació amb els llocs quotidians i la presència de la tecnologia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.