No sabria dir, o no sé recordar prou bé, si la versió de Suzanne cantada en català per Toti Soler, que vaig escoltar una vegada i altra durant un període de la meva adolescència com a part del disc Liebeslied, em va dur a Leonard Cohen o si la descoberta va ser simultània. En tot cas, com potser ho ha estat per altres, Suzanne és per mi una cançó iniciàtica en el món d'un cantant (o, de fet, d'un poeta que, com va dir ell mateix, va posar-se a cantar per sobreviure millor) que em va seduir amb una veu greu portadora d'una profunditat que no ha deixat d'obrir una escletxa en la banalitat dominant. Sí, un poeta amb la consciència que la poesia ve d'un lloc que ningú no controla i que ningú no conquereix.

La seva poètica, on palpiten els desigs del cos i de l'espiritualitat sense contradicció, em va provocar des del primer moment una estranyesa que perdura. Des del primer moment en què creuava els camins en barca de Susanna i de Jesús, que veu ofegar-se com un home solitari per deixar-nos el seu clam. Des d'aleshores m'han acompanyat el seu comiat a Marianne, la seva evocació distant de Janis Joplin a l'hotel Chelsea amb aquell llampec en què la cantant celebra que són lletjos, però tenen la música, o l'últim vals a Viena inspirat en García Lorca. Fins arribar a l'últim disc definitivament malenconiós, You want it Darker, amb el pes de l'amor perdut i del temps que ha fugit. Tanmateix, en l'obscuritat, Cohen continua amb la mateixa comesa, que és la dels poetes, que és la de Suzanne, que “ens ensenya a veure les coses que no hauríem sabut veure entremig d'escombraries”. Com a poeta ens ha ensenyat a veure'n i en una de les últimes cançons, Steer Your Way, ens mena a dirigir el propi camí per elevar-nos per damunt de les podridures.