Fa menys d'un mes Leonard Cohen va declarar obertament al periodista de The New Yorker, que l'entrevistava a propòsit de la sortida del seu catorzè disc d'estudi, You want it Darker, que estava “preparat per morir”. Afegia que no tornaria a sortir de gira pels problemes de salut, i que segurament no podria acabar els poemes i cançons guardats en una capsa. Deia que esperava “un gran canvi per la proximitat de la mort” i que el traspàs no resultés massa incòmode, “només això”.

Tot plegat més revelador que profètic perquè des del seu retorn a la carretera –després que la seva assessora financera l'arruïnés–, el veterà escriptor i músic canadenc havia produït gairebé més, i havia realitzat més concerts, que en totes les dècades anteriors. Les lletres de Cohen són perfectes perquè han estat allisades amb el ribot del temps i les idees. No és un inspirat, que seu i ja li brollen les paraules, no. Ha estat un artesà i, després, un gran intèrpret en el moment de mostrar-ho. Això prové dels seus orígens en els cercles poètics on es va iniciar: cada poema era una batalla campal i els mestres eren escoltats o rebatuts amb devoció apassionada. Just al contrari d'ara, on tot va a la velocitat de l'infantilisme i la banalitat.

Sense que s'hagin explicat les causes de la mort, en els últims vídeos, on sortia amb els seus fills, se'l veia significativament fràgil. El cavaller amb barret i corbata, amb els seus vestits impecables, semblava l'avi de l'edat que exactament tenia, ja no aquell vell seductor, que va batejar un dels poemaris i un dels discos amb l'explícit Memòries d'un faldiller, el 1978 –conservo l'edició de Vísor amb una mossegada a la tapa del darrere d'un gos petaner del barri a qui anomenàvem Tristonet. També amb la firma tremolosa de Cohen de fa un grapat d'anys, que, quan em va preguntar pel forat de la contracoberta, vaig ser incapaç de confessar-li-ho.

Nascut el 1934 a Mont-real, Quebec, en una família de la petita burgesia i d'ascendència jueva lituana, que havia emigrat a causa del pogrom, el pare de Leonard Cohen era propietari d'una botiga de roba, i va morir quan el nen només tenia nou anys. D'ell va heretar, però, el gust per vestir bé, com un gentleman enmig de tota la confusió i histerisme de les tendències del seu temps. Actiu investigador del llenguatge, va entrar en els conflictius cercles literaris i el seu primer llibre de poemes, Let Us Compare Mythologies, va aparèixer el 1956, cinc anys després de matricular-se a la universitat. El 1961, The Spice Box of Earth seria el detonant definitiu a la seva obra literària i precedent del viatge a Grècia, on s'instal·laria a l'illa d'Hydra, on va escriure Flowers for Hitler el 1964, i les novel·les The Favorite Game (1963) i Bells perdedors (1966, traduïda al català per Angle el 2002). A l'illa grega coneixeria l'eterna Marianne Ihlen, que estava casada amb un novel·lista noruec, i amb qui es diu que van canviar les parelles. La relació entre Leonard i Marianne va durar gairebé una dècada. El 1985 va explicar: “Quan vaig arribar a Grècia em vaig trobar càlid per primer cop a la vida. Recordo que em vaig tombar al sol en una roca durant els primers quinze dies sense fer-hi res, sentint simplement com es desfeia el gel que havia cristal·litzat als meus ossos durant molts hiverns canadencs.” L'amor per la cultura mediterrània i la seva vinculació s'ha mantingut al llarg de la seva obra, així com la predilecció per alguns instruments –no hem d'oblidar el llaüt, la bandúrria i les guitarres espanyoles de Javier Mas, que l'acompanyen des del seu retorn als escenaris després del desastre de la inversora. També cal accentuar la referència de Federico García Lorca –la seva filla gran es diu Lorca i va signar interessants col·laboracions amb el malaguanyat geni flamenc Enrique Morente–: “Vaig estudiar els poetes anglesos i vaig conèixer bé la seva obra, però no vaig saber trobar la seva veu. Només quan vaig llegir les obres de Lorca, fins i tot traduïdes, vaig entendre que hi havia una veu. No la vaig copiar perquè no vaig gosar fer-ho, però ell em va permetre trobar una veu, localitzar-la, és a dir, trobar un jo, un jo que no és fix, un jo que lluita sobre la seva mateixa existència.”

El 1966 i paral·lelament a la seva emergent obra literària, viatja a Nova York rumb a Nashville on pretén continuar la seva experiència country dels anys universitaris, però topa amb la revolució de Dylan, Baez i companyia i s'alia amb Judy Collins, que popularitza la cèlebre Suzanne. A la ciutat farà amistat, així mateix, amb Lou Reed –que va declarar la seva admiració per la novel·la Bells perdedors– i Andy Warhol a la Factory.

El viatge musical ha durat mig segle, en què la poesia s'ha circumscrit a les elaborades lletres del seus catorze discos d'estudi, amb temes per tots coneguts, també al renaixement obligat, quan va firmar el 2001 al disc Ten New Songs la cançó Alexandra Leaving, un homenatge al poema Els déus abandonen Antoni, de Cavafis, enmig de desenes de temes magistrals, com els nou que apareixen al seu últim treball, You want it Darker, un comiat tan commovedor com el que va signar David Bowie fa uns mesos. Aquesta aventura, que s'endinsa a les nostres vides, no se separarà mai dels himnes Sisters of Mercy, So long Marianne, Bird on the Wire, Chelsea Hotel i tants altres. No oblidaré l'anecdotari que hi havia darrere del primer disc que em vaig comprar, uns èxits del 1976. Sobre un dels meus temes predilectes, Famous Blue Raincoat, va explicar que l'impermeable blau li van robar al pis de Marianne de Nova York. Esperem que, com titulava un dels seus llibres, no sigui un paràsit del paradís. Segur que no, n'estic convençut.