Cultura

crítica de circ / «le sort du dedans»

El circ poètic

La silueta de la petita i acollidora vela de circ de Baro d'Evel es retalla contra el bosc de plàtans de la Devesa, en la foscor, al passeig de la Copa. Ens hi dirigim, carregats d'idees preconcebudes sobre el circ, els pallassos i els cavalls, les quals, ben aviat queden atrapades en els filtres, en les membranes que travessem per la pista exterior de la vela, un passadís pel qual el públic accedeix a la grada circular; un trajecte fet de grans cilindres de metall, de fusta, penjolls de bruc i de plomes, i amb una atmosfera sonora peculiar, que té la gran virtut de dur-te fins al rovell de la vela, on hi ha una pista de petites dimensions, amb tots els sentits prests a viure una experiència única, plaent, admirable i d'assossec. El paral·lelisme que la mateixa companyia estableix de la vela i l'espectacle amb una cèl·lula i el procés de creixement o expansió d'aquesta és plenament encertat, perquè a mesura que avança l'espectacle, al públic l'envaeix la sensació que respira al mateix ritme; que percep de la mateixa manera el candor de Blai Mateu, Camille Decourtye, Thibaud Soulas i Bonito, l'esbufec del qual ressona sense escàndol, més aviat suau. Ell i ella proven de ballar, però no es troben, i irromp el cavall a la pista. Bonito. Un personatge més d'aquest univers poètic, de cap manera una bèstia d'exhibició, que riu amb el públic i fa llengots. Entra i surt sol. I es produeix el joc enginyós, hàbil, els cossos del músic, el pallasso, l'acròbata i el contrabaix, en un pam de terra, es confonen, lluiten per tocar l'instrument. De seguida, el remolí: el cavall galopa per la pista que encercla el públic i l'amazona canta amb veu d'àngel. Són virtuosos del circ, però també de la veu, del cos, del so, del ritme. «La vida és recerca», ens engalta Thibaud, magnífic en la seva triple condició de músic, acròbata i pallasso, passant a tota velocitat en bicicleta, «la humanitat cansada», proclama. La mateixa humanitat que arrossega ell mateix en un joc estètic –és el moment dels flaixos– amb el contrabaix i la seva funda. Arriba l'hivern i una mena de cuc –altre cop la funda– s'arrossega amb moviments còmics per la pista, fins que de l'embolcall de pupa en surt la crisàlide, Camille. Tot és d'una estranya i meravellosa bellesa; la individualitat, la singularitat, els universos masculí i femení; tot fa servei a l'espectacle, fins i tot les campanades de la Catedral, incorporades al discurs hàbilment per Mateu, un artista superb que manté un diàleg hilarant amb el cavall gairebé al final de l'espectacle.A la Copa restarà per sempre la màgia i l'escalf de Le sort du dedans de Baro d'Evel. Ara són al Mercat de les Flors, a Barcelona, i al juny, seran a Olot, al Panorama. Si hi ha programadors intel·ligents en aquest país, els faran tornar. Repescaran l'Ï, magnífic solo de Blai Mateu sobre l'exili. Continuaran prestant suport a aquesta companyia de grans artistes. Paga la pena.

Concepció i direcció artística: Camille Decourtye i Blai Mateu. Interpretació: Camille Decourtye, Blai Mateu, Thibaud Soulas i el cavall Bonito. Lloc i dia: Passeig de la Copa de Girona, 21 de novembre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.