Cultura

Opinió

Fontana, un propòsit i un sentit

La mort de Josep Fontana, referent indiscutible de la historiografia contemporània catalana i espanyola, clou una llarga vida dedicada a la docència, a la recerca i a la divulgació històriques, però també una trajectòria personal significada pel compromís intel·lectual i polític. Fill d’un llibreter del Barri Gòtic de Barcelona, nascut el mateix any de la proclamació de la Segona República, Fontana va créixer entre llibres.

Home d’enormes fidelitats, es va construir intel·lectualment gràcies a un triple mestratge que sempre va reivindicar. De Ferran Soldevila, en va aprendre a llegir els documents per rescatar-ne la vida que contenien; de Jaume Vicens i Vives, una clara consciència del compromís cívic de l’historiador, tal com l’expressava en un fragment de carta que tenia, fotocopiat i emmarcat, al seu despatx de la universitat; de Pierre Vilar, amb qui reconeix que parlaven molt més del present (de “política”) que del passat (d’“història”), en va adoptar el mètode.

A aquestes influències formatives hi va afegir la d’altres mestres i amics: des de l’historiador castellà Ramón Carande fins al cubà Manuel Moreno Fraginals –autor d’un títol, La historia como arma, que hauria pogut ser seu, i amb qui compartia, deia, “la independència i una incapacitat biològica per a l’acomodament”–, però també l’anglès E.P. Thompson o l’alemany Manfred Kossok. Com va deixar escrit a L’ofici d’historiador, ni la tècnica ni la documentació “no serveixen de res sense aquelles altres coses que s’aprenen dels mestres i que són les que donen un propòsit i un sentit a l’ofici d’historiador”. Un ofici que ell no concebia fora de la seva essencial dimensió cívica: com va dir en una entrevista a L’Avenç, la història havia de servir per ajudar la gent a pensar pel seu compte. Un mestratge professional i ètic que va exercir de manera àmplia i prolongada, entre els seus nombrosos alumnes i deixebles, i que és sens dubte un dels seus més grans llegats.

Militant del PSUC des de l’any 1957, la seva estada a Liverpool l’any 1956 l’havia posat en contacte amb la decisiva escola d’historiadors marxistes britànics. Aquell mateix any va entrar en contacte amb Pierre Vilar, amb qui va mantenir una gran complicitat personal i intel·lectual, i amb qui va contribuir des de mitjan anys seixanta a la modernització de la historiografia i, amb aquesta, de la cultura catalana. Els seus detractors li retreien la seva filiació marxista, sense entendre que aquell “realisme històric” constituïa una aportació fonamental per tornar a inserir la cultura catalana, després de l’ensulsiada del 1939, en la cultura europea. Fundador amb Ernest Lluch i Joaquim Molas de la revista Recerques l’any 1970, va apadrinar sis anys més tard el naixement de L’Avenç, per a la qual va ajudar a triar el nom.

La seva contribució –que, pel que fa al segle XIX, va culminar en un dels seus millors llibres, el volum 5è de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar–, va ser determinant, al costat de la fa poc desapareguda Eva Serra i del seu deixeble Joaquim Albareda, per afermar una interpretació alternativa a la versió convencional de la historiografia espanyola sobre el 1714 i insistir en la “potencialitat democràtica” de les institucions catalanes suprimides pels Borbons. Aquesta era la interpretació de fons de la síntesi d’història de Catalunya que va publicar el 2014 amb el títol de La formació d’una identitat (Eumo). Una identitat que centrava en la voluntat d’autogovern dels catalans, alimentada per “un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”. Com va dir llavors, havia escrit el llibre amb un impuls simultani al que portava els seus veïns a manifestar-se al carrer. Al capdavall, Fontana va saber sempre que el passat és una força que actua sobre el present, i que la història ha de contribuir a explicar el present però també a canviar-lo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.