Suggerir

Preciosa estranyesa. Chiara Bersani evoca el món oníric dels unicorns, un espai on es pot refugiar de la seva diferència. La intèrpret, de nomes 98 centímetres d’alçada, s’exposa alliberant-se dels prejudicis. El seu cos, lluny de ser una limitació (com ho deu ser en la difícil vida real) és el seu element d’expressió bàsic a l’escenari. Arrossegant-se enmig d’un linòleum blanc, que podrien ser els núvols per on cavalquen aquests unicorns, mira profundament el públic que l’envolta. Si primer la recerca es transmet com a àrdua i patidora, quan ressonen l’espai oníric i els focus projecten tonalitats difuminades verdes i blaves a l’escenari, arriba el moment de goig. És quan somriu i se sent lliure. I quan el públic connecta amb el respecte i l’empatia cap al diferent. El seu cos adolorit transmet pau i projecta somriures entre el públic que la mira, assegut a terra, a punt de tocar-la.

El paradís dels unicorns és finit. I, aparentment, solitari. Bersani es treu la goma de la cua del cabell i se l’acaricia, com qui pentina la crin d’un cavall. Un cop aquest particular unicorn se sent predisposat a compartir una estona amb els seus companys, fa sonar una trompeta, que sona tènue, sense acords ni harmonia, com un cant al buit, un clam a l’eco. Els unicorns, com els espectadors que empatitzen amb Bersani, són fidels i responen al clam, nostàlgic (ni festiu per l’ànsia de retrobar-se, ni carregat de ràbia per la por de l’amenaça dels humans que els pretenien caçar). La valentia de Bersani produeix l’escalf que també va trobar Vero Cendoya amb Hunting for the unicorn (Fira Tàrrega 2018). Un altre cop aquesta bèstia mitològica va permetre que una noia autista s’interrelacionés amb l’audiència. Suggeridor.