Carta d’amor als exiliats

Mai sabrem què contenia l’enigmàtica maleta perduda que Walter Benjamin duia quan va fugir de l’Alemanya nazi. El manuscrit de Tesis de la filosofia de la història? La morfina amb la qual es va suïcidar a Portbou? Molts anys abans, quan l’amenaça ni tan sols s’intuïa, Franz Kafka també va fer una maleta que hagués volgut que no s’obrís mai. Li va demanar al seu amic Max Brod que la cremés un cop mort, però aquest el va trair, i el cas és que li ho hem d’agrair, perquè sinó no tindríem El procés, un descens a l’infern de la humanitat en què les víctimes són culpables i, com a tals, perden la categoria de persones.

Kafka ho va pressentir tot, dels camps d’extermini al nostre gran drama dels refugiats, que ni tan sols poden viatjar amb maleta. Ho han de deixar tot enrere. I és a aquests als que l’artista Nora Ancarola invoca en l’exposició Temps de plom i plata, que es pot visitar al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat (fins al 27 de juliol) i que a partir de divendres que ve s’ampliarà a la Virreina Centre de la Imatge.

Una massa de dolor anònima de la qual ella també en va formar part el 1977 quan va abandonar Argentina. Just abans de pujar a l’avió, un fotògraf la va retratar carregant la seva maleta, sense que ella se n’adonés. Era un dels molts fotògrafs que pul·lulaven per l’aeroport de Buenos Aires per fer negoci amb la tragèdia dels desplaçats forçosos de la dictadura militar. “Feien les còpies al moment i les venien als familiars, que obtenien així la prova que els seus éssers estimats continuaven vius”, explica.

Ella va triar Barcelona per continuar vivint, i en els moments de plom, els de la incertesa, els de l’abandó, els de les penúries de tot tipus, es van començar a intercalar moments de plata, els de l’esperança, els de la solidaritat, els de la possibilitat de tornar a ser persona. A aquestes llums que apareixen en la foscor més absoluta els dedica la preciosa instal·lació Hospitalitat, un homenatge a l’artista Ramon Guillen-Balmes, que li va oferir un taller on poder treballar. En aquest mapa de “llocs d’acolliment”, també hi surt la psicoanalista que la va tractar sense cobrar-li res o el propietari del seu pis, que li portava menjar.

Aquella època va ser la de les anades i vingudes constants a Portbou per regularitzar els permisos de residència. Però no va ser llavors sinó un temps després que va descobrir “la caseta dels alemanys”, una manera diabòlicament amable per referir-se al panòptic natural que la Gestapo va utilitzar per controlar la frontera durant la Segona Guerra Mundial (algú en va advertir Walter Benjamin, que va modificar la ruta per evadir aquest punt d’observació de la policia secreta nazi).

El panòptic és un model d’arquitectura circular, dissenyat al segle XIX per Jeremy Bentham, que dota el poder de veure sense ser vist. Aquest concepte es va aplicar a les presons (La Model n’és un exemple) i actualment, lluny d’haver perdut vigència, s’ha perfeccionat amb l’ajut de les noves tecnologies. L’ull espia de l’autoritat és avui un exèrcit de càmeres ocultes en els carrers de les ciutats.

Ancarola reflexiona sobre aquest règim de vigilància incessant en diverses obres, com ara una delicada sèrie de gravats, que ens avisen: avui tots som víctimes del sistema i, per tant, tots som sota sospita de culpa.

I potser ja només ens queda l’art. L’art entès com “un bacil de dissidència” que fuig “de la simplicitat acomodatícia i submisa”. “Nora Ancarola proposa un debat entre el plom i la plata com a metàfores de combat, les lluites de les persones desfavorides: immigrants, fugitius, empresonats, encaputxats, atrabiliaris, el pobre, la pobra, sempre la pobresa”, sosté el comissari de l’exposició, Joan Maria Minguet.

Aquest viatge, Ancarona no l’ha fet sola. Ha convidat altres artistes a participar en el seu procés creatiu, per exemple l’arquitecta i joiera Agnès WO. Juntes han fet una versió nova d’un projecte que va fer el 1996 sobre els morts del Río de la Plata, el lloc on els repressors d’Argentina llançaven vius des de l’aire els detinguts. L’artista es va sobreimpressionar en el seu propi cos imatges d’aquelles aigües impregnades de morts silenciades. Ara, i amb WO com a còmplice, ha obert una subtil però brutal esquerda de plata en una de les parets del centre d’art. “Les ferides es curen, però deixen cicatrius”, rebla.