Heroïnes anònimes

¿Es pot fer teatre amb personatges sense històries, amb dones que s'assemblen a la nostra àvia, mare, ties, veïnes sense ofici conegut? Reines sense corona de casa seva, de l'escala, del barri. Sí, es pot fer, i alhora, fer feliç el públic aconseguint que l'aroma de canyella d'un berenar d'hivern o el Petitsuisse gelat de tarda d'estiu s'expandís per la sala del Poliorama.

Alfredo Sanzol ha muntat una capsa de cosir escènica per a T de Teatre. Un objecte privat, ple d'agulles que punxen, sabonets que marquen territoris, didals que protegeixen la pell, botons i cremalleres que tanquen i obren emocions, retalls de memòria. Una capseta d'(intra)història que té el pes i la importància del qui hi aboca la seva infància i ara, amb la distància de l'edat, descobreix el valor afegit que van aportar a la seva vida aquella anònima genealogia d'herois i heroïnes familiars.

Coberts amb una escenografia onírica –un cel protector que recorre totes les hores– es desgranen relats quotidians amb un punt d'irrealitat, com són tots els records repentinats pel temps: un gos que creua una via del tren, un avió que aterra al pati d'una casa, un crucifix enganxat amb ciment, un estrany que ve de la guerra per demanar-li a la xicota d'un amic que posi nua, una rosa solitària, l'adulteri entre el pescador i la veïna –gran monòleg de Carme Pla–; un moment brillant per a cadascú, per a Mamen Duch, Marta Pérez, Àgata Roca, Jordi Rico i Albert Ribalta. Històries fràgils a la frontera entre el sentiment i el sentimentalisme, entre la tendresa i el que és mel·liflu. Somnambulisme dramàtic que T de Teatre converteix en un altre èxit a la seva carrera.