Incerta glòria

Ramon Simó té el mèrit de ser un director amant del risc i les dificultats, i la virtut d'encarar el repte amb una elevada exigència artística. La matèria verbal de Copenhaguen és un os dur de rosegar, no tant per l'àrid argument de discussió intel·lectual a l'entorn de la física, com per la migradesa de situacions dramàtiques i per l'excés de narratúrgia, aquesta tendència de prioritzar el relat dels actes per sobre de les accions mateixes. Tot i així, la batuta de Simó i tres intèrprets excel·lents aconsegueixen de guiar l'audiència pels camins d'un bosc espès, i apropar-la al cor d'un teatre científic que, a més, vol ser una reflexió sobre les incerteses que aclaparen l'ànima humana. Sobre una nua plataforma de teatre nô com a únic element escenogràfic, parlen tres morts que volen aclarir les últimes intencions que tenien quan es van veure vius per darrera vegada. Assistim així a les apassionades converses de dos premis Nobel de la Física, mestre i deixeble, embrancats en discussions enrevessades i espirejants a l'entorn de la “màgia” de la fissió nuclear, i atrapats en bàndols oposats per la carrera armamentística de la Segona Guerra Mundial. Lluís Marco incorpora el mestre danès de la física quàntica, Arquillué, el seu deixeble i col·laborador alemany, que es retroben a la Dinamarca ocupada pels nazis sota la recelosa mirada de l'esposa del primer, lluminosa Rosa Renom que tracta de desxifrar per al comú dels mortals el nus de la qüestió. Tots tres defensen amb intensitat i vivor les converses, els records, les ambicions i la col·lisió ideològica que va enfrontar els personatges, així com les complicitats, plantejaments morals i la incerta glòria que va afectar els científics que van fer possible la bomba atòmica.