Lliguen moda i pop català?

Resulta estrany. Quan dius que vols fer una anàlisi de l'estil de vestir dels grups que lideren el nou boom català musical tothom et mira amb un somriure de sorpresa. A qui se li acut intentar parlar de moda amb uns joves creadors que semblen no dedicar-hi ni cinc minuts a pensar què s'han de posar damunt l'escenari? Tinc una resposta preparada: Qualsevol tria de roba que fem és una manera de definir-nos, d'emmarcar-nos dins d'un grup, d'una cultura… Fins i tot quan agafem el primer que trobem estem decidint una manera de mostrar-nos davant del món. És com la política. Passar d'anar a votar no significa passar de la política. És també una elecció amb conseqüències polítiques. Així doncs, què podem dir dels dos líders indiscutibles del panorama actual, els Manel i els Amics de les Arts (hereus d'Antònia Font) en matèria de moda? Doncs que la seva no-tria estilística és també una tria.

La seva és una aposta per la senzillesa, per traslladar a la roba el mateix contingut de normalitat de les seves lletres. Hi ha quotidianitat en les històries que expliquen del dia a dia, de gent normal i corrent, i també en els seus confortables jerseis de ratlles, samarretes sense logos i texans gastats. Van a to amb la seva personalitat artística i alhora no destaquen més que el que realment els importa, el contingut de les seves cançons. És això un retorn a l'esperit del folk rock? Els podríem comparar amb la cara més amable del moviment hippy? Dylan, Simon & Garfunkel… Potser sí, però mai seran assimilables a la rebel·lia que destil·laven altres contemporanis com un Jim Morrison o una Janis Joplin ara tan d'actualitat per haver mort amb els mateixos fatídics 27 anys d'Amy Winehouse. Vull saber què n'opinen però no els ho puc preguntar perquè uns estan de gira concentrats i els altres fora de gira, o sigui, desconcentrats.

Per tant, només dedueixo: els Manel i Els Amics de les Arts han nascut en una societat democràtica, enmig de l'oasi català, han rebut bona formació i connecten emocionalment amb tota una generació. Algú em diu que són una mica hereus de Sisa (potser els faltaria una mica de surrealisme galàctic) que podrien ser definits com a neokumbaiàs, i busco referències xirucaires en les seves lletres. M'aturo en la cançó Aniversari dels Manel i trobo aquest bonic fragment: “Escalar les sanefes del teu vestit i falcar el peu esquerre en un descosit i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó…” Destil·la tant de costumisme que un es pregunta si la modernitat ara passa pel retorn als orígens. Back to the basics. Els temps de crisi és el que tenen. Un se'n va a la guerra i quan estan a punt de matar-lo no pensa a viatjar a la Lluna, pensa a fer-li un fill a la Margarida. Us sona? Els Manel diuen que “els guapos són els raros” i els Amics adoren Jean-Luc Godard perquè “no atén a cap mena de moda ni cap mena de cànons”. Això dóna pistes.

La nostàlgia dolça dels primers en els segons és ironia divertida: intenten fer de superherois (“però amb els calçotets per fora no em deixaven entrar enlloc”) i en el videoclip d'A vegades (Castafiore Cabaret) vesteixen d'anar per casa per dir-li a la seva noia que ho senten molt si toleren la brutícia, o se'ls cremen les torrades. I prometen que aprendran “a somriure a ca ta mare”. Qui no s'identifica amb ells? Tots van en perfecta sintonia amb la gent del carrer (malgrat que el fan Pep Guardiola sigui un home fashion) i el públic els adora (el 2010 Manel va vendre 30.000 còpies del primer disc i Els Amics 15.741) però això no treu que costi imaginar el fenomen fora d'aquí.

Si una cosa m'han fet saber els Manel és que no tenen una identitat estilística com a grup, que Martí Maymó, Guillem Gisbert, Arnau Vallvé i Roger Padilla són “quatre individus independents”. Curiós. Si repassem els grups mítics ens adonem que els seus noms van associats a una estètica molt potent: Madness, Kiss, els Rolling… i els catalans, en temps de bona collita, passen de la imatge. Gemma Ruiz en un Enderrock denuncia “la dictadura del pengim-penjam, del jersei esllenegat a l'hivern, del texà que va tot sol a la rentadora tot l'any, de la camisa oficialment rebregada” i “l'abús de la samarreta” en les nostres bandes.

La periodista es pregunta si fa menys músic dur una camisa ben planxada com els Beatles i pel que fa als homes tot repassant Enderrocks troba algunes excepcions com Xarim Aresté, de Very Pomelo, i evidentment David Carabén (Mishima) que, encara que a ell li costi parlar del tema, s'ha fet popular perquè du patilles com Elvis i unes Ray-Ban d'aquelles que van néixer amb els aviadors militars nord-americans i que ara s'associen a homes durs, com Clint Eastwood o Russell Crowe.

Dorothée Taurel, que s'encarrega de repassar looks a l'Enderrock (tasca complexa!) des de fa 4 anys n'ha trobat altres, com Joan Masdeu (sent passió per les pinzellades retro), els Mine! (que busquen peces exclusives a botigues de segona mà i s'inspiren en el glam-rock) o l'Albert Gil, un mod etern perquè els 60 “són l'exaltació del mite adolescent”. Això ens recorda que a casa nostra hi ha un exemple d'estètica d'aquesta època molt potent: les Pepper Pots, tres noies gironines que beuen directament de les girl groups com feia la ja llegendària Winehouse però elles en línia neta. Revisiten els estilismes de cantants com The Supremes amb l'ajuda de la dissenyadora Carme Puigdevall i es col·loquen peces curioses com una versió del vestit que Yves Saint Laurent va fer inspirant-se en els quadres de Mondrian. Creuen que tot el que es va fer en aquella època mítica és original, únic, i que no passa mai de moda. Retro total però intencionadament.

Perquè no podem ser injustos. Hi ha intèrprets, especialment noies (com destaca Gemma Ruiz) que es treballen el seu look. La delicada Helena Miquel, per exemple, a qui hem vist cantar amb Facto Delafé y las Flores Azules amb faldilla tutú molt Sarah Jessica Parker i més minimalista quan ho fa amb Élena. “És una mica poppy, com una princesa dolça que li agraden els detalls delicats i comprar en botigues petites de Gràcia”, apunta l'estilista Taurel. Igualment l'Anna Roig li ha explicat que quan està en escena es vol sentir guapa. Viure a França li ha aportat un gust per la roba (obvi) i s'esforça a trobar el seu estil amb boines de llana d'angora, faldilles prisades…

També les Aias, un grup que sona a ritme més punk que pop, tenen tocs afrancesats en el seu vestuari, amb peces comprades a Comptoir des Cotoniers que combinen amb altres low cost. Han fet seus els aires de llenyataire fashion i busquen solucions per anar sexi i poder tocar. Per exemple canviar les minis per shorts davant la bateria. En canvi, Bikimel opta per ser una Janis Joplin catalana amb cuir i puntes negres, i a més reconeix que sent fascinació per la roba. “A Catalunya hi ha intèrprets gens preocupats per la imatge, altres que tenen por de vestir-se, de reconèixer que passen una estona davant el mirall (malgrat que ho fan), i per fortuna també n'he trobat bastants que tenen una relació saludable amb la moda”, constata Taurel. No està tot perdut.