Projecte Ibsen
Una casa de nines desenvolupant la civilització que vindrà? És cert que tots els grans governs eviten el teatre íntim? Potser Daniel Veronese, que escolta Hedda Gabler i mira Nora Helmer com balla... El temps passa i encara que les motivacions psicològiques per les quals els personatges de Henrik Ibsen actuaven semblen intactes i connaturals, les socials, avui, pesen un cert aire cansat i de mansa quietud: abandonar marit i fills, enganyar, falsificar documents o tirar-se un tret..., això és escàndol, avui!?
Sis de la tarda: burgesia interior, espai ampli, dues portes, un finestral, racó blau amb cuina, sofà i taula amb cadires... Hi viuen l'advocat Jorge Helmer, Nora, les seves tres criatures i la doctora Rank, amiga íntima i confident. Hi ha crits i alegria, el Nadal és a prop i l'irreprotxable Jorge ja és director de banc. Nora és meravellosa i infantil, addicta als dolços, descarada, amorosa, inexperta, mentidera; malgrat el seu amor fidel, menteix al seu marit contínuament, de vegades són badomies puerils, d'altres, justificables. Jorge despatxa severitat, és d'un paternalisme irritant, enamorat, però incapaç de comprendre que no comprèn, mira però no la veu, és d'una fúria que s'estima.
Vuit del vespre: escenografia interior, espai ampli, dues portes, un finestral, racó blau amb cuina, sofà, taula amb cadires i un piano... Hi viuen el becari Jorge Tesman, Hedda i l'assessor Brack. La seva estança és l'escenari d'un teatre, Jorge i Hedda acaben de tornar del viatge de noces, li han promès feina, però haurà de concursar amb Lovborg, amic d'infància, llibertí, bohemi penedit i talentós escriptor. Hedda s'avorreix mortalment i juga, juga amb pistoles.
Meravellós primer fresc creat per Veronese dotant els seus personatges, Nora i Jorge Helmer, d'una lògica psicològica genuïna i brillant. Humor i silencis explícits que gelen la sang en l'anunci esfereïdor d'un desenllaç dolorosament pertorbador. Idees brillants com la de posar en boca dels protagonistes l'invocador cinema de Bergman mentre ignoren que relaten la seva pròpia història, sarcàstic paral·lelisme d'aguda efectivitat que mostra geni. El ritme, la intensitat i tensió creixents són sensacionals, fent cap a un violent final que desplega autèntica commoció.
Desconcertant segon llenç on els personatges semblen com desdibuixats, sense psicologia, amb un cert automatisme inexplicable. S'hi vessa una mica de confusió. Si en el primer quadre Veronese busca veracitat i emoció en els vencills humans, en el segon sembla interessar-se més pel joc i la farsa, on la complicitat amb el públic és constant i divertida; aquí pareix interessar-li més parlar del teatre fent teatre que no d'una complexa psicologia humana. No importa gens, són dues propostes molt diferents partint del mateix. Això, sols demostra l'inesgotable imaginari creatiu d'aquest fabulós director i dramaturg. Més encara amb aquests actors, que li permeten qualsevol tipus de fantasia imaginable, perquè són, senzillament, extraordinaris.
