teatre

Corruptela

Deia Borges, parlant del diví Oscar Wilde, que el gran esteta gairebé sempre tenia raó; si apliquem això a una de les seves delicioses sentències, «el mal art mereix la pena de mort» i veient el que se'ns mostra constantment, Wilde conserva l'àuria de profeta perfecte. Aquesta versió d'Un marit ideal que proposa el magnífic Teatre Goya no m'agrada gaire, té l'afectació de no fer justícia a l'original, pel contrari arrossega un aire de vulgarització absolutament contrària a l'esperit del dramaturg. A tall d'exemple: si en l'original s'esmenta nas llarg, aquí en resulta cul gros, etc. Però no només això, tot hi és reduït i desvirtuat, el text, meitat de personatges, les intencions..., naturalment s'hi ha deixat la meravellosa eloqüència de Wilde, els seus apotegmes frívols i genials, però que, a vegades, semblen frases encadenades només per l'efecte còmic que puguin produir. I és que Wilde no suporta gens bé el diletantisme. El que hauria de ser és alta comèdia, amb les seves situacions equívoques i d'embolics, no una mena de comedieta de serial que busca l'esclat. És cert que Un marit ideal parla de la corrupció i del poder, de la política i l'extorsió, però Wilde és profund, sota aquesta superfície hi ha explícita la dualitat que habita en tot i qualsevol ésser humà, una moral de la caritat i la comprensió per abatre el mal. De les dues parts, la primera és avorridíssima, tant com l'escenografia, que no només és horrible, sinó que obliga a situacions absurdes: un rebedor sense mobles i amb escales, colors lila, blanc i gris, d'un semiluxe d'aparador ben desagradable, és lloc de reunió, per vestir-s'hi, prendre-hi copes, etc. Per ventura que són els primers aristòcrates sense servei, ells mateixos traginen vasos i ampolles. La segona part és més curta i amena, un petit vodevil en què els actors van més descordats. Tenint en compte l'estirp dels personatges: on és el port, l'elegància i la distinció de classe que se'ls suposa? Si de cas, la correcció de Mercè Pons. Probablement Wilde s'ha de fer d'època, aquest tipus de provincianisme modern no li escau gens bé. En fi, una mica de tot: comedieta, bunyol i avorriment. Ja ho deia el diví: el sacrifici s'hauria de suprimir per llei.

Autor: Oscar Wilde (traducció de Jordi Sala). Direcció: Josep Maria Mestres. Intèrprets: Joel Joan, Abel Folk, Sílvia Bel, Mercè Pons, Anna Ycobalzeta, Camilo García, Carmen Balagué. Dia i lloc: 26 d'octubre (sense data de sortida) al Teatre Goya de Barcelona.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona