Música

ELS AMICS DE LES ARTS

GRUP DE POP-ROCK

“Mai no havíem parlat d’amor tan clarament”

Ha estat molt bèstia aixecar de zero un projecte de teatre musical en català. Ja estem pensant a fer-ne un altre
Portem una dinàmica que potser l’any vinent traiem un altre disc. Tenim moltes cançons noves que ens agraden i són inèdites

Els Amics de les Arts publiquen demà el seu esperat sisè disc, Allà on volia (Pistatxo Records), amb vuit cançons noves entre les quals hi ha les ja avançades Citant Mercè Rodoreda i De córrer per tot Nova York. Produït com Un estrany poder (2017) i El senyal que esperaves (2020) per l’escocès Tony Doogan, Allà on volia arriba després del gran èxit que el grup ha assolit amb el seu primer projecte teatral, la comèdia musical Pares normals, que va arribar a les 99 funcions al Teatre Poliorama de Barcelona. Amb Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué parlem del seu disc amb més col·laboracions –Andrea Motis, Marco Mezquida i Eva Amaral– i el primer que publiquen completament pel seu compte, sense la intervenció d’una altra discogràfica, en la seva majoria d’edat com a grup, amb 18 anys de trajectòria. “Amb els temps que corren, aguantar tant de temps cantant en català té un cert mèrit, no?”, diuen.

Entre l’obra de teatre i el disc heu tingut un any molt mogut, no?
Sí, portem un any de multicreació, però això ens ha ajudat a beure de tots els àmbits. El fet d’escriure un musical com Pares normals també ens ha ajudat a replantejar com volíem fer el disc: ens ha permès fer coses diferents en els dos projectes per separat i descartar-ne d’altres, per poder fer el disc tal com volíem. A més, també vam estrenar dues nadales, que les podríem haver ficat al disc, però no hi tenien cap sentit. Més que la durada del disc, l’important és saber escollir quines cançons tenen sentit juntes, perquè respiren igual i tenen un nexe.
O sigui, estàveu creant cançons i després decidíeu on anava cadascuna?
En realitat, el musical és un projecte que neix abans i, de fet, el seu procés de creació va coincidir més amb el disc anterior, però alguna cançó del musical també es va fer mentre preparàvem aquest disc. Això és superpositiu, perquè també serveix per airejar-te una mica. Aquesta multitasca entre el musical, el disc i les nadales ens ha donat sobretot una dinàmica molt bèstia de treball. És com quan vas al gimnàs molt sovint i notes que vas més lleuger i et canses menys. Hem pogut explorar espais amb el musical que no podíem explorar amb el disc. Teníem espais per posar-ho tot i hem pogut empènyer les cançons allà on han volgut anar. I n’hi ha hagut vuit que han anat realment allà on volien.
Com valoreu l’experiència teatral?
Ha estat molt bèstia aixecar de zero un projecte de teatre musical en català, amb gent que hi creia moltíssim. Vam començar a treballar-hi el novembre del 2018 i ha estat un esforç titànic per part nostra, de la gent de Minoria Absoluta i de tot l’equip de 70 persones que hi han treballat, però creiem que ha valgut molt la pena, i ara ja pensem a fer una altra obra, perquè la reacció del públic ha estat brutal. Un dels moments culminants va ser la funció karaoke: va ser increïble veure tot el teatre cantant, desdibuixant la línia entre el musical i el concert de rock. I ara no parem de rebre missatges dient si farem gira o si tornarem a fer l’obra a Barcelona, però no és fàcil, perquè depèn de la disponibilitat de molta gent i és un musical de gran format.
Us ha quedat un disc una mica trist i nostàlgic? Potser és per la portada...
Però la portada potser també és un cant a la recomposició: aquesta foto que ha estat estripada per algú que després ha intentat ajuntar-la, conscient que mai més no podrà tornar a ser el mateix. Però amb les eines que tenia a les mans, amb cinta adhesiva, ha intentat reunir un altre cop aquestes dues persones, encara que fos d’una manera metafòrica, i això és maco. I pel que fa a la cançó Allà on volia, si et quedes només amb la frase “No arribaré mai allà on volia”, et pot quedar una certa sensació de tristesa, però en realitat és un crit a redefinir l’objectiu. El personatge d’aquesta cançó entén que allò que volia ja no és possible i llavors és quan comença la redefinició de l’objectiu, decideix seguir un altre camí i se sent d’alguna manera més lliure.
Vist així, no és tan trist.
A més, hi ha una cosa que fa que el conjunt sigui menys trist: hi ha dues cançons d’amor, encara que l’etiqueta sigui horrorosa. Mai no havíem fet dues cançons tan clarament d’amor: Cada cel és una declaració preciosa de l’amor tal com el vivim nosaltres ara, que no és l’amor eufòric de la joventut, però potser és el més essencial, el més de veritat. I després hi ha Un dia com un altre, que té un altre punt de vista, més juganer, perquè fins al final de la cançó no saps que va d’això. Però mai no ens havíem atrevit a parlar tan clarament de l’ amor .
També hi ha temes molt vitalistes.
Sí, per exemple La nit sembla que serà nostra. Els personatges d’aquesta cançó accepten la seva condició de persones que tenen una certa edat, se’n van de festa i celebren la vida. En realitat, tots els personatges d’aquest disc potser no estan allà on volien, s’estan debatent entre el que són i el que voldrien ser, en un espai indeterminat entre aquests dos estats, però no se senten derrotats..., tot i que segurament no són triomfadors.
El ‘sembla’ del títol tampoc no deixa clar que aquesta hagi de ser la seva gran nit.
Exacte. Fins i tot és possible que a les dotze ens agafi la son i tornem tots cap a casa [riuen], però de moment sembla que està anant tot molt bé: no tenim cap nen malalt, la cangur ha arribat quan tocava, tenim menú tancat, la taula és la bona, ens posen els cafès! Aquestes petites victòries [riuen].
Aquest és el vostre tercer disc seguit amb Tony Doogan. S’acaba un cicle?
Una trilogia és una cosa maca, sí, però no funcionem així. Vam anar a parlar amb ell, sense tenir decidit res sobre la producció del disc, perquè ens semblava lògic fer-ho després de dos discos i una vinculació tan llarga i estreta –també vam fer amb ell No sé com t’ho fas, la cançó de l’estiu del 2021 a TV3– i li vam demanar com tenia l’agenda. I allà mateix ens va convèncer quan ens va dir: “Nois, si treballem junts, hem de fer una cosa molt diferent. Ja hem fet junts dos discos grans; ara, si voleu treballar amb mi, jo apostaré per anar al més simple i directe, a les melodies i a les veus, o sigui, fer-ho tot una mica minimalista.” De fet, la seva primera idea era encara més boja: anar a l’estudi només amb dues guitarres i un piano, i res més. “Home, Tony –li vam dir–, potser és una mica excessiu...” Ara dir-te si ja hem acabat amb ell? És que no ho sabem. Tornarem a parlar amb ell, segur, perquè tenim moltes ganes d’aprendre al seu costat. A més, portem una dinàmica que potser l’any vinent traiem un altre disc. Estem on fire treballant i ja hi ha moltes cançons noves que ens agraden i que no estan publicades encara. Però encara no sabem si les acabarem enllestint amb ell o farem una cosa híbrida, treballant amb diversos productors, com fa molta gent.
Vau anar a Escòcia o ell va venir?
Vam gravar el disc entre La Casamurada, de Banyeres del Penedès, i els Estudis Ground, de Cornellà del Terri, però després en Tony va fer la mescla al seu estudi. La pandèmia ens va ensenyar a treballar a distància i, a més, també ha ajudat el fet que ja ens coneixem molt amb ell.
Realment, ha canviat tant el so respecte als dos discos anteriors?
Encara som nosaltres, en Tony i els dos músics que ens acompanyen, Pol Cruells i Ramon Aragall. Però abans a nosaltres ningú no ens parava, i li dèiem: “Aquí posarem una orquestra simfònica!” Ell contestava: “No t’atreveixes!” I ens n’anàvem a Budapest a gravar amb una orquestra. Aquí el tema era: posarem això. I la resposta era: “No!” Un dia com un altre està gravada amb nosaltres tocant en directe, cadascú a la seva part de l’estudi i sense claqueta. També, a diferència d’altres discos, hi ha elements molt purs. És el disc en què hi ha més piano pur i moltes acústiques que sonen tal qual.
Un altre tret diferencial és que en aquest disc hi ha més col·laboracions que en tots els vostres discos anteriors.
Sí, és cert. A Bed & breakfast hi havia la veu de Judit Neddermann, que llavors no era encara coneguda i ho va fer per amistat. I el Quartet Mèlt cantava a Casa en venda i Salvador, d’Un estrany poder.
I per què ara heu anat a buscar tres noms tan potents com Andrea Motis, Marco Mezquida i Eva Amaral, quan realment no us fan falta reclams?
Justament per això. Aquest és un disc en què ens hem sentit molt lliures per fer el que volíem i el que ens agradava a tots tres, ja fos una tornada supersenzilla o un moment més dens harmònicament parlant. I el mateix amb els col·laboradors. Per exemple, vam decidir que al final d’Estimeu-me quedaria molt bé un solo de piano en fade out, i vam dir: qui és el millor pianista de l’Estat? Marco Mezquida.
El coneixíeu abans, en Marc?
Jo [Dani] l’havia anat a escoltar a molts concerts seus, però no ens vam conèixer fins que vam coincidir de públic al concert de Brad Mehldau i allà me’l van presentar i li vaig dir que era molt fan seu. I em va sorprendre perquè ell em va dir també que li agradava molt el que fèiem i que si algun dia sortís l’oportunitat de fer alguna cosa plegats, li encantaria. I ens va faltar temps per trucar-li i dir-li: tenim la cançó per fer-ho! Ell va venir, va seure i va dir: “Faré deu solos diferents.” I els va tocar tots en una sola presa, sense edició, però llavors el problema era quin triar, perquè tots eren excel·lents.
I l’Andrea?
Ella va fer la versió de Louisiana o els camps de cotó i ha portat la cançó molt més lluny que nosaltres, tocant-la arreu del món com si fos un tema més del seu repertori, i això és una cosa que ens fa molt feliços. També havíem col·laborat en directe i sempre havíem dit que en el proper disc li proposaríem fer alguna cançó plegats. En Dani, que és veí seu, li va proposar aquesta cançó, Cada cel, i ho va acceptar de seguida. A més, el seu fill es diu Cel, però això ho vam saber després.
Per què vau anar a buscar Amaral?
És que a vegades has de xutar a porteria, encara que estiguis al mig del camp. Ens vam dir: necessitem una persona que hagi fet hits a l’època en què nosaltres érem més joves i que pugui entendre del que parla la cançó, que s’hi vegi reflectida. Sabíem que si arribàvem a ella i si la podia escoltar diria que sí. S’hi va implicar molt, amb l’ajuda d’una amiga seva catalana en la pronunciació. Canta al llarg de tota la cançó, fent segones i terceres veus, però quan té més protagonisme al final del tema és espectacular.
‘Estimeu-me’ tracta un tema tan actual com les xarxes socials.
És una sàtira, per riure’ns una mica d’aquest tipus de personatges, els youtubers i influencers, que semblen ídols però en el fons estan més sols que ningú. El personatge de la cançó està reclamant a crits que l’estimin, i és molt trist. També és ambivalent i pervers, perquè en realitat tots els que juguem el joc de les xarxes, també quan les utilitzem per promocionar la nostra música, d’alguna manera les fem servir perquè ens estimin.
Vosaltres també heu entrat a TikTok.
Sí, però intentem jugar-hi d’una manera diferent... amb filtres de gatets [riuen].
Amb ‘Citant Mercè Rodoreda’ recupereu la tradició de citar referents culturals.
Normalment, la idea de sampler, d’utilitzar l’obra d’un altre per crear una cosa nova, s’aplica a nivell sonor, de pista d’àudio, i aquí hem fet el mateix, però agafant frases de llibres de Rodoreda .
Schopenhauer, Bruce Willis, el matrimoni Arnolfini, Godard, Rodoreda... Per alguna cosa sou Els Amics de les Arts .
Som culs inquiets, no només musicalment parlant, i d’alguna manera s’ha de reflectir en el que fem. Però tot ho fem perquè ens agrada i ens motiva, sense un gran pla al darrere.

Els Amics, de gira

Els Amics de les Arts faran la preestrena de la gira d’‘Allà on volia’ el dia 21 d’abril a l’Auditori de Llinars del Vallès. De moment, el grup té a la seva agenda pública 14 concerts fins a final d’agost, que també els portaran a Batea (22 d’abril), la localitat mallorquina d’Inca (30 d’abril) i Girona, on el dia 6 de maig oferiran dos concerts de vespre i nit a les escales de la catedral, dins de Strenes. L’última cita del maig serà el dia 13 a la sala Razzmatazz de Barcelona, en el marc del Guitar BCN. I a l’estiu passaran per diversos festivals de tot el país. De moment han preparat unes 25 cançons, incloses les vuit del nou disc, que aniran alternant per oferir cada nit una vintena de temes. “Amb vuit cançons l’opció de tocar el disc íntegre en un concert passa a ser una opció artística totalment. Quan fas un disc de 14 cançons fer el repertori passa a ser una negociació constant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia