Hi ha ‘Papito' per a temps

El públic del Festival de Cap Roig es va entregar dimecres amb Papito, l'espectacle en el qual Miquel Bosé ofereix un viatge personal al voltant dels seus més de trenta anys de carrera, i que posa en valor, al marge de fílies i manies, la coherència d'aquest versàtil artista. I és obligat començar pel final, que es va iniciar amb Bambú, el qual reflecteix el clima del concert i en què Bosé va obsequiar un auditori totalment entregat amb els seus moviments de malucs per, després, fondre totalment el personal amb el clàssic Bandido. Final lluminós, doncs.

El públic va brillar pel que fa referència a entrega, i no és per a menys, i més si tenim en compte que moltes de les cançons formen part de la iconografia musical d'unes quantes generacions: “Encara queda algun supervivent d'aquells temps?”, va ironitzar Bosé al començament del concert. Bromes a banda, l'espectacle venia amanit amb una poderosa escenografia lumínica que envoltava el públic amb unes imatges en les quals es jugava amb les formes abstractes que, des del fons de l'escenari, ajudaven a donar el to per a aquest viatge entre la nostàlgia i l'autoafirmació. A partir de Mirarte, la primera, van venir unes vint-i-cinc cançons i grans moments amb Nena, Te diré, Creo en ti, Sevilla i les ja mítiques Te amaré o Linda. Un punt especial, ja a l'equador, va ser quan, assegut en un banc amb les músics i els tres cantants, el públic ja a peu dret, ballant i aplaudint, es va entregar amb Don Diablo, pura histèria. El Papito segueix, com es veu, en forma, i pel que sembla té corda o Cardio, per temps.