Rere una ment brillant
“No és cap biografia de Ferran Sunyer; les protagonistes són les dones del seu entorn, la seva mare i les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona.” Així de clar ho deixava de bon començament l'escriptor Màrius Serra ahir, perquè no hi hagués cap confusió: la seva novel·la Plans de futur –premi Sant Jordi, un guardó dotat amb 60.000 euros– s'inspira en el personatge real del científic paraplègic català, però va molt més enllà.
Quatre apunts sobre Ferran Sunyer, un matemàtic originari de Figueres tan brillant com desconegut. La seva història recorda la de l'astrofísic Stephen Hawking: “Una ment brillant atrapada en un cos”, tal com la definia Laura Borràs, membre del jurat. En aquest cas, va ser un científic autodidacte nascut fa cent anys i mort el 1967, que amb prou feines va rebre cap mena de reconeixement institucional ni social. La prova: que avui dia pràcticament és tot un desconegut.
Malgrat el seu aïllament, Ferran Sunyer va arribar a cartejar-se amb els científics més rellevants del segle, com ara el mateix Einstein, i a impartir classes a Oxford. “Era capaç de detectar errors dels matemàtics més rellevants.” “La seva força –explicava Borràs– la va treure de la seva família, la mare i els seus cosins, dues noies i un noi, que el van ajudar perquè fes les grans aportacions que va fer com a matemàtic.”
Aquí és precisament on posa l'accent Màrius Serra –col·laborador del Cultura–, que va descobrir Sunyer fa quatre anys, quan el productor Xavier Atance li va explicar que hi havia “un personatge que podia tenir una pel·lícula”. A banda de la fascinació que provoca aquest home “excepcional”, el novel·lista l'ha volgut situar expressament en un segon pla i posar el focus “en qui empeny la cadira de rodes”. “El motor del llibre és saber per què aquestes dues cosines, malgrat la seva bellesa i capacitats, acaben dedicant la seva vida al cosí.” A més, darrere s'amaga el misteri d'un pare “absent”. En aquest punt, Serra agraeix que no quedi cap descendent de la família, la qual cosa li ha deixat les mans lliures per poder ficcionar com li ha plagut la seva història.
Per acabar, Plans de futur (títol que prové d'un vers dels Antonia Font) és un cant a l'esperança: “Planteja la capacitat de superació personal, però també de tota una família d'allò més insòlita.”
Al costat d'un veterà Màrius Serra, la jove escriptora Tina Vallès (Barcelona, 1976) va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes –dotat amb 6.000 euros–, amb El parèntesi més llarg. “Tots els contes són com un parèntesi en la vida dels personatges, que així ho han volgut o els ho han imposat des de fora.” Si tenen algun tret en comú els personatges del recull és que “tots pensen molt, encara que externament no passa res”. Francesc Ardolino, membre del jurat, destaca la “maduresa narrativa” d'aquesta autora, així com la “varietat de veus narradores i de tipologia dels mateixos contes”.
Va guanyar el premi Carles Riba de poesia –dotat amb 3.000 euros– Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932) amb Tornar és lluny, un títol extret d'un vers de Thomas Bernhard. “El tema recurrent del poemari sóc jo mateix, una persona gran que està arribant al final i parla de la seva circumstància i del seu moment.” “Som davant d'un poeta molt maltractat –comentava David Castillo, membre del jurat– que va publicar el seu primer poemari el 1959. En aquest cas, es tracta d'un llibre extraordinari.”
Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) agafa la malaltia de la catalèpsia, que paralitza el cos del malalt, com a eix central de la novel·la mereixedora del Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. “Katalepsis és una obra fresca i sorprenent, amb diàlegs ràpids, sobre la mort aparent i la generació perduda que es lliura a jocs macabres”, va argumentar Francesc Miralles, jurat. Roca va explicar que havia volgut fer una recreació adaptada al segle XIX d'un tema recurrent en autors com ara E.A. Poe: “El tema d'una persona enterrada en vida sempre m'ha semblat inquietant i fascinant, perquè traça el fil subtil que separa la vida i la mort.”
Pirates i aventures a dojo és el que promet l'obra guardonada amb el Folch i Torres de novel·la per a nois i noies: Les aventures d'en Jan Plata, de Josep Lluís Abadal (Ripollet del Vallès, 1966). “És la història d'un nen que no sap si serà capaç de saber d'on ve i estar a l'altura”, comentava l'autor, que es declara deutor de Stevenson, Conrad i tota la gran literatura del XIX.
Totes les obres premiades sortiran publicades la primavera vinent.
