crítica
àngel quintana
De la bogeria a la felicitat
AEl lado bueno de las cosas es dibuixa una història molt sòrdida. Un jove bipolar surt després d'estar vuit mesos en una institució psiquiàtrica per haver agredit la seva esposa després de descobrir-la amb un altre home. Una noia amb problemes psíquics intenta esborrar la tràgica relació que va tenir amb el seu amant mort. La família del noi intenta sobreviure com pot. El pare està a l'absurd i s'ha especialitzat en realitzar tota mena d'apostes, fet que l'ha convertit en un veritable supersticiós. Tot plegat pot portar-nos cap a un melodrama fosc i depriment sobre un seguit de personatges que han perdut el camí per aferrar-se a la vida. Tothom, però, que conegui mínimament el cinema de David O. Russell podrà posar tot això sota sospita. The fighter –nominada fa dos anys als Oscar– tenia com a peculiaritat el fet de donar la volta al retrat d'una família reestructurada i transformar les situacions més excèntriques en situacions creïbles. Hi havia una certa habilitat per transcendir les situacions i donar vida als personatges més enllà de les contradiccions que aquests arrosseguen.
Drama amb caràcter entranyable
La mateixa tàctica sembla imposar-se a El lado bueno de las cosas, on la pretesa història de noi esquizofrènic feta per coronar una gran interpretació i convertir la pel·lícula en un melodrama sentimental es transforma en una altra cosa. Hi ha un punt de vista que vol envoltar el drama d'un cert caràcter entranyable a partir de l'acurat retrat dels personatges i d'establir un seguit de situacions llargues que troben tota la seva força en uns diàlegs intel·ligents. Tot això es troba puntuat per un treball de direcció d'actors que sap recuperar Robert De Niro en un paper de gran secundari i converteix el coprotagonista de Resacón en las Vegas –Bradley Cooper– i a la noia d'Els jocs de la fam –Jennifer Lawrence– en una parella amb un feeling especial.
A diferencia de The fighting, on el to es mantenia fins al final, aquest cop fa la sensació que el pas del drama cap a la comèdia sentimental amable no acaba de transitar amb prou elegància. En els moments finals, la pel·lícula deriva en una història d'amor amb transfons de concurs de ball, mentre els personatges semblen recuperar la felicitat i oblidar els traumes que els varen portar cap a la desestabilitat emocional. David O. Russell cau en les solucions fàcils i perd una part dels encants que podria tenir una pel·lícula inusual, que esquiva el drama quan ha de trobar un happy end que la converteixi en una pel·lícula que vol vendre una certa idea de felicitat.