Molta consciència i poca música

Hi ha vetllades que conviden especialment al gaudi. La nit del dissabte era una d'elles. El cel havia evitat una tempesta d'estiu i entre els núvols es deixava entreveure una lluna rodona i serena. El marc de les ruïnes d'Empúries, i més concretament l'esplanada de l'amfiteatre romà, esdevenia un escenari inigualable per delectar-se amb una sessió musical amb la marina de fons, el vent en calma i la temperatura perfecta. La capriciosa Mediterrània semblava haver-se aliat amb els responsables del festival Portalblau per concedir-los les millors condicions possibles en la jornada central de la seva segona edició. Com a reclam, a més, la veu de Rim Banna, una jove palestina que actuava per primer cop per aquestes latituds, havia suscitat una encuriosida expectació que va quedar palesa amb l'assistència de més d'un miler de persones. D'entrada doncs, un èxit de convocatòria que legitima l'encert d'una iniciativa com el festival Portalblau destinat a ser un magnífic aparador de la pluralitat de cultures i sonoritats que conviuen a l'entorn de la Mediterrània.

De vegades però, quan tots els elements semblen jugar a favor, la història falla per on menys t'esperes, i el recital de Rim Banna, sense ser una decepció absoluta, va acabar deixant un cert grau d'insatisfacció en l'ambient. La cantautora de Natzaret té una preciosa veu i una dicció exquisida, el seu compromís amb la causa de Palestina, com a país ocupat, el poble del qual és massacrat per l'exèrcit israelià, li proporciona la munició artística, i també la seva condició de dona en un entorn en què la discriminació de gènere és un exercici gairebé sistemàtic. Tot plegat, esdevé una conjunció de factors que donen a la seva proposta una singularitat tan específica com enormement atractiva.

Malauradament, però, el seu directe no va demostrar la força i la convicció necessàries que es podien esperar d'una artista amb aquests antecedents i dos discos al sarró. El problema de base no recau en la seva renúncia a les sonoritats tradicionals en favor d'una formació moderna de bateria, baix, guitarra elèctrica i guitarra acústica, sinó en el convencionalisme d'uns arranjaments musicals que fan que la banda soni planera, lineal i esmorteïda. Resultava una mica desolador que després de la presentació de cada tema, en què feia esment dels refugiats, els exiliats, els nens assassinats o els poetes de Palestina, la música per vestir tanta desgràcia i tant desconsol no transmetés la més mínima emoció. Tot sonava previsible i funcional fins al punt que el públic d'algunes fileres anava desertant a mesura que avançava l'actuació. I és que la música no en fa prou amb una dosi de consciència i una càrrega de bones intencions.

La vetllada l'havia obert el grup Llama, un duet que han establert la vocalista empordanesa Sílvia Pérez Cruz i el percussionista israelià Ravid Goldschmit a l'entorn del peculiar so del hang –una percussió de metall fidel a la fredor del seu país de procedència: Suïssa– i d'un repertori de temes en què la cantant de Palafrugell revela la seva prodigiosa versatilitat musical –flamenc, fado, jazz, havanera–, però també la necessitat de trobar un camí que centri la seva prometedora carrera i eviti la dispersió.