Guerra per renovar

Carles Guerra és el nou director de la Fundació Antoni Tàpies. Un nomenament previsible, si es vol, però que s'ha regit per un dels processos de selecció més meticulosos des que es convoquen concursos públics en els museus i centres d'art. Guerra competia amb dinou candidats més, un terç dels quals eren estrangers. Afronta el repte amb la idea –que és la que ha seduït al jurat, per unanimitat– de repensar la fundació l'any que compleix el seu 25è aniversari. Tot està canviant, però les institucions artístiques no semblen tenir ni esma ni imaginació per reinventar-se. I el pitjor de tot és que “avui la creativitat més autèntica passa a fora, no a dins dels museus”, exclama aquest crític i comissari, amb passat d'artista, nascut a Amposta el 1965.

Guerra és una cara molt coneguda del sector. I valorada. La Virreina Centre de la Imatge va viure una etapa exultant sota la seva direcció. Va durar massa poc. Just després, ja com a conservador en cap del Macba, la història va ser una altra: no va trobar el seu encaix en una estructura organitzativa massa rígida. Encara va durar menys. El Macba, on Guerra semblava que podia aspirar a molt més, escollirà el seu nou director a finals d'aquest mes.

A la Fundació Tàpies, té cinc anys per endavant. Són els que durarà el seu contracte. Ahir mateix ja el va estrenar, rellevant en el càrrec la belga Laurence Rassel, que ha dirigit el centre durant set anys. No tardarà a marxar de Barcelona. Es mor de ganes de canviar d'aires. Rassel no ha pogut fruir del tot la seva tasca. No ha perdut mai l'entusiasme, però fins a cert punt estava esgotada. Com ahir va reconèixer el president de la institució, Xavier Antich, ha hagut de comandar la fundació “en el període més difícil de la seva història”. En aquest temps, s'han mort l'artista que dóna sentit al centre, Antoni Tàpies, i el seu fill, ànima absoluta de la fundació, Miquel Tàpies. I no cal ni dir que les estretors econòmiques han estat terribles.

Tant ho han estat que una de les condicions que recollia el concurs per escollir líder era que vingués amb un model de gestió renovat sota el braç. I Guerra hi ve. La reculada de diner públic, o, dit amb les seves paraules, “l'impacte de les polítiques neoliberals en el món de la cultura”, obliga a enginyar fórmules per incrementar els recursos propis i per desenvolupar programes de mecenatge i patrocini. Pel nou director, aquesta bella i vella cançó implica eixamplar el concepte de societat civil que tradicionalment ha tingut el país. Ja no és només la burgesia la que s'ha d'interpel·lar per finançar la cultura. Guerra vol implicar i mobilitzar els públics –“en plural”– en el seu programa. Com? Amb pactes de cooperació i, fins i tot, de participació activa en la producció de propostes. La Tàpies, entén ell, “no és només un lloc on es fan exposicions, és un plató on passen coses i el públic, la seva matèria primera”.

Serà el quart ideòleg de la Tàpies. Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita, a més de Rassel, són els seus antecessors. Coneix i reconeix la feina feta per tots ells. Però mira endavant i busca altres maneres de fer. “Vivim un moment de trànsit en el qual la majoria d'institucions artístiques pateixen l'esgotament de les seves missions originals”, exclama. Cal reconnectar-se amb el que passa a fora, insisteix: “Envejo l'energia del carrer.” El seu projecte tindrà dues parets mestres. Una: “la recomposició de la modernitat intel·lectual entrebancada del país”, sota la llum d'una de les seves figures, Tàpies. L'altra: tractar el llegat de Tàpies com “un objecte de debat i no com un patrimoni tancat i acabat”. “No vull que passi el que ha passat amb Miró i Picasso”, diu.

Per davant de tot, hi ha el tarannà d'algú que treballa en xarxa per gust i no per obligació, que pot presumir de bons contactes internacionals i que té molta fe en Barcelona i el seu potencial creatiu. Fe, el que falta ara mateix és molta fe.