El Lorca més íntim

És, segurament, el text més estrany de Lorca. A l'encant del personatge, s'hi afegeixen a El público unes circumstàncies impossibles fins al punt de convertir-lo en una mena de text maleït que Lorca va guardar al calaix de la tauleta de nit durant anys. Ell deia, sovint, que l'obra no es podia representar. Potser més endavant, amb un estil teatral menys lligat a una trama... Avui, enfrontar-s'hi és el somni de tot director. Ara és el torn d'Àlex Rigola, que assumeix el repte de mostrar el Lorca més íntim a la Sala Gran del TNC. Ho ha fet amb la complicitat de Max Glaenzel, que ha aconseguit reconvertir-la en una bombonera. L'escenari s'ha menjat unes quantes files de butaques i ara la proporció entre escena i platea esdevé molt més coherent. L'estrena és aquest vespre. S'hi estarà només fins al 3 de gener.

Res d'un drama rural en què es denuncia la poca amplitud de mires dels que estan al poder. Federico García Lorca comença a escriure El público després del seu primer gran èxit amb Mariana Pineda al Teatre Goya de Barcelona. Els seus companys del surrealisme com ara Dalí i Buñuel li van retreure l'èxit com una concessió al públic. I ell, en ple conflicte pel seu segon desengany amorós, va emprendre l'escriptura d'El público. L'obra va viatjar amb ell i en va anar fent algunes lectures a casa d'alguns amics, a Madrid i Buenos Aires. Tothom li deia que no s'entenia res. Fins que en va deixar un manuscrit a Rafael Martínez Nadal i li va recomanar: “Si em passa res, crema-la.” Després de l'execució del poeta, Martínez Nadal va mirar de resseguir i recuperar tots els manuscrits per ajudar a erigir-la. El público té cinc actes i el quart està desaparegut. O no s'ha arribat a escriure mai. O es considera que la Canción del bobo és l'únic que defensa l'objecte de l'acte quart. Tot és possible i passa a engrandir el mite d'aquesta obra i d'aquest autor, tan estimat. Abilio Estévez farà un col·loqui aquest divendres després de la funció al mateix TNC. L'obra El público està envoltada de molt misteri com ara on va anar a parar la versió definitiva, que Lorca va enviar a un impressor de Barcelona.

El público, dirigida per Àlex Rigola, es va estrenar al novembre al Teatro de la Abadía. Va ser tot un èxit de públic i crítica. Ara arriba a Barcelona amb la garantia que ja hi ha un 55% de les entrades venudes, tot i que és cert que l'aforament de la Sala Gran s'ha reduït i ha quedat en unes 600 localitats. Cal, doncs –d'altra banda–, que el públic lorquià de Catalunya estigui despert, perquè és fàcil que s'acabin exhaurint. Rigola ha volgut parlar amb els especialistes en l'autor i amb els directors que l'han portat a escena, com Lluís Pasqual, que en va fer una ambiciosa producció el 1986 a Milà, que posteriorment, el 1988, també es va poder veure al Mercat de les Flors de Barcelona. Hi actuaven els 40 actors que demanava el repartiment original. Rigola ha optat per deixar-ho en 14 actors, que interpreten, reciten, ballen, toquen i canten. Ha estat necessari tenir el suport de dos teatres públics per poder-ne assumir el cost en aquests anys de crisi.

El público és una obra catàrtica en què Lorca expressa la seva contrarietat sexual –s'atreveix a afrontar la seva homosexualitat– en un riu d'imatges i de personatges simbòlics. No hi ha una trama concisa ni una idea central que empenyi la dramatúrgia. En tot cas, és un paisatge que obliga l'artista –i també l'espectador– a fer-se preguntes sobre la seva honestedat íntima i la seva valentia en el camp social i personal. Lorca no accepta cap frontera a la vida, ni en aquesta obra de teatre. El director ha procurat frenar-se i respondre a les demandes del text, sense poder especular gaire per anar més enllà o per desvirtuar la voluntat del conflicte. I és que Rigola entén que aquesta obra respon millor a les influències del simbolisme que al surrealisme, tot i que els elements freudians hi són ben presents. El público té la poètica verbal de Lorca, que, a més, evoca “un món plàstic meravellós”, comenta el director. Com van fer Pasqual i Fabià Puigserver –que van apropar l'obra a partir de l'escenografia–, també Rigola ha entès que calia que el públic entrés en el cervell del director d'Enrique –el personatge sobre el qual pivota el conflicte– tot just creuar la porta de la sala. I les parets blaves envolten tota la platea amb uns elements que projecten llums i ombres. En comptes del paravent que demanava Lorca, Puigserver hi va posar un teló i Glaenzel, unes tires llampants que separen l'escena. Sí que es manté la terra, una superfície sinuosa, orgànica, que ha de contrastar amb els altres elements més artificials. La raó s'enfronta a la pulsió vital. La intenció de Rigola és que “el públic es deixi portar per tots els sentits: la transmissió va més enllà del significat mateix”.

En el repartiment hi ha actors que ja van ser presents en la dramatúrgia de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria, la darrera producció al TNC, com ara Nao Albet –que assumeix també l'espai sonor–, Laia Duran –amb aportacions en dansa i interpretació– i l'actor Pau Roca, que vénen acompanyats per un estol d'actors habituals al Teatro de la Abadía. Pep Tosar és Enrique. L'actor i director celebra l'oportunitat d'afrontar un paper que ja li va despertar molta inquietud quan un professor de literatura li va imposar la lectura d'El público. Per Tosar –que aquest estiu ha fet una dramatúrgia a cavall de la música, la dansa, el documental i el vers sobre Federico García Lorca dins del Grec, que encara presenta de gira puntualment–, hi ha una gran incògnita que mai ningú podrà respondre: què hauria escrit Lorca en arribar a la maduresa? Si ja van ser impactants les seves obres de joventut, què hauria fet de gran un dramaturg sempre crític amb ell mateix i que vivia amb la contradicció de ser el senyoret en una zona rural humil?