“La meva petita revolució sempre ha estat emocional”

Vaig passar-hi quasi tres anys treballant i, quan vaig tenir-ho acabat, vaig adonar-me que tot plegat no havia estat massa diferent de quan havia fet 11 de novembre [el seu debut en solitari, del 2012]. Hi havia deixat molt de mi i, tot i que estava esgotada, volia fer l'exercici de deslligar aquelles cançons de la pel·lícula i treballar-les de manera independent per a un disc.

Bé, més que parlar tota l'estona de desnonaments, volia parlar del viatge emocional de les persones que els pateixen. El sentiment de fracàs, la soledat, els problemes d'amor i de relacions familiars que se'n deriven... Emocions universals, en definitiva, sobre les quals ja havia cantat. Sí, però, que necessitava alguna cançó que ho tractés des d'un punt de vista directe i concret, nou per a mi. Mirant directament als ulls. Hi ha No hay tanto pan, en què canten els de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) de Girona i Sí se puede, amb una banda sonora real creada pel poble que hi havia de constar.

Simplement trobo desastrós que a algú li treguin la casa. Perdre-la és perdre molt més que un edifici. És perdre part de tu. La intimitat, els records, la vida... No sóc de la PAH, però em sembla horrorós tot el que ha hagut de viure aquesta gent.

Prou contenta estic que hi hagi gent que sàpiga que canto! Quan se'm mouen més coses dins meu és cantant. I, tot i que de cap manera em considero una lletrista, per l'entorn en què em vaig criar sempre m'han apassionat més coses a banda de cantar. Escriure, en aquest cas, ha estat més aviat un experiment. A 11 de novembre parlava molt d'emocions dins meu; era una purga sobre la qual m'atrevia a escriure. Aquí, en canvi, hi ha hagut una recerca de forma i contingut a la qual he estat donant moltes voltes i que m'ha fet veure una evolució en mi de la qual em sento molt contenta.

La meva petita revolució sempre ha estat emocional. Intentar aconseguir que la gent estigui viva perquè reaccioni i estimi més, digui el que pensa, sigui lliure... No hay tanto pan, en aquest sentit, potser va una mica més enllà, però de la mateixa manera que m'agrada cantar sobre amor i desamor, també volia fer-ho de culpa, poca vergonya, mentida, poder... Temes, al capdavall, més enllà de l'època històrica que estem vivint.

Sempre tens d'alguna manera aquesta idea, perquè la música té un poder per anar ni que sigui un mil·límetre més enllà. Pots dir, per exemple, que “et roben i et criden” sense que ningú et faci cas, i fer-ho, en canvi, amb una melodia a sota que toqui l'oient. El poder de la música és increïble.

Jo busco cançons i emocions, m'és igual de quin estil siguin. Sé que això no té fi, no té sostre. T'has d'anar reinventant constantment, i això t'obliga a estar sempre superconnectada. Exercicis com els que he fet en aquest disc em fan estar desperta.

Ho és en el sentit que els actors canten, però la paraula musical té unes connotacions que ens porten a un lloc que, en absolut, és el que és. S'explica una història amb la música com un recurs més. El referent que em va donar al principi el director és el de Björk a Ballant en la foscor (Lars von Trier, 2000), i vaig trobar-hi una oportunitat per crear el que volgués.

Jo no sóc actriu, però m'ha agradat molt fer-ho, he après moltes coses i he entès allò de la màgia del cinema.