Recordant Chantal Akerman

No és un cicle complet i ni tan sols exhaustiu d'una cineasta extraordinària que, per diverses circumstàncies, s'ha fet pràcticament invisible en les pantalles comercials (i no només comercials) d'aquest país, però la Filmoteca de Catalunya ha començat a projectar a Barcelona deu pel·lícules de Chantal Akerman i ho vull fer present. És una proposta de la Mostra de Cinema de Dones de Barcelona i no és aliena al fet que la directora va morir fa cinc mesos, concretament el 5 d'octubre passat, de manera que el títol del cicle és Chantal Akerman, un record. I tant, que se l'ha de recordar. I tant, que la recordem... Recordem els seus ulls blaus amb què mirava el món per filmar-lo en imatges de llarga durada que ens conviden a mirar dins dels seus plans com si hi busquéssim alguna cosa que no hem vist i que potser mai no veurem: duren, a més, fins a sentir que el temps hi passa. El temps passa i allò que s'hi esdevingué es converteix en memòria. Cineasta del temps i, per tant, de la memòria, amb la qual recordem les seves imatges, a vegades habitades per la desolació i a vegades per una vitalitat estranya o per un desig de felicitat que, s'aconsegueixi o no, palpita en qualsevol musical, com ara el que va obrir el cicle, Golden Eighties, rodat en una galeria comercial (de manera que podríem recordar l'inoblidable Jacques Demy) on els empleats i els clients viuen històries creuades de seducció i enamorament.

En el cinema de Chantal Akerman, doncs, hi conviuen musicals i comèdies amb films silenciosos en què els personatges deambulen en un món que sembla en runes; es posen amb relació documentals itinerants en llocs de frontera i de conflicte (D'est, De l'autre côté, Sud, La-bas) amb films intimistes en què ella mateixa apareix (sovint escrivint, la seva passió original i fonamental) i s'autoretrata. I molt més. En la diversitat, però, sempre hi ha l'empremta d'Akerman. Tot va començar amb una explosió. Va ser l'any 1968, Akerman tenia 18 anys i va rodar el curt Saut ma ville, en què, fent-se present en les imatges, explota de manera literal i simbòlica: com si amb la destrucció fes possible una creació nova. Una altra cosa és que, passat el temps, s'hi hagi pogut veure la premonició del suïcidi de la cineasta. El cas és que, en una de les projeccions del cicle, fa uns dies vaig veure Portrait d'une jeune fille de la fin des années 60, à Bruxel·les (1993) i vaig pensar que aquella noia que vaga per Brussel·les amb un noi i que, encarnant aquella vitalitat i malenconia de l'adolescència, experimenta un desig incert per una amiga és una ficcionalització de qui poc després va rodar Saute ma ville. Només set anys després, quan només en tenia 25, va rodar Jeanne, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles, una pel·lícula de gran complexitat amb una actriu imponent (Delhine Seyrig) que hi interpreta una dona atrapada en l'espai domèstic i que va repetint els gestos d'una mestressa de casa fins que, de sobte, es produeix una variació (una tassa d'aigua més en el cafè) que anuncia que s'ha trencat alguna cosa. Diuen que és la seva obra mestra i es projectarà en el cicle.

Chantal Akerman va reconèixer que la gestualitat de Jeanne Dielman (i, tot i l'alineació que signifiquen, quant d'amor hi ha pels gestos per filmar-los de manera tan precisa) va inspirar-la la seva mare, supervivent dels camps d'extermini. És una presència (o una absència) recurrent al seu cinema (és una llàstima que el cicle no inclogui també en la programació la pel·lícula News from home, en què la cineasta llegeix les cartes que va rebre de la seva mare durant una estada a Nova York) fins al final, en què va rodar No home movie: els últims dies de vida de la mare i quasi també de Chantal. Espero que el divendres que ve, primer dia de la projecció a la Filmoteca, em vegi amb cor de veure-la.