Neguit pel futur de ca l'Erasme

Ningú diria que al carrer del Carme, 106 hi va viure l'industrial més rellevant de finals del XVIII: Erasme de Gònima. La seva casa gran, símbol de la pròspera Barcelona que havia superat el malefici del 1714, té un aspecte deplorable. I això que és un bé cultural d'interès local. La demacrada façana –amb la porta principal plena de grafits, tendals i rètols que no s'ajusten a la normativa, i una llarguíssima llista d'altres atemptats a la pedra original– ha perdut per complet l'esplendor amb la qual va rebre el 1802 el rei Carles IV. Una ronyosa placa de marbre que està penjada al pati interior recorda la pomposa visita.

Gònima era un fabricant d'indianes que es va fer d'or. Li encantava presumir d'estatus i es va arribar a comprar un títol nobiliari i tot. Quan es va fer construir la seva mansió, el 1788, al costat del seu immens complex fabril del carrer de la Riera Alta, no va estalviar en res per embellir-la, sobretot amb pintures de grans dimensions a les parets i als sostres.

Fins l'any passat, l'immoble era encara propietat dels seus descendents, la família Janer. La venda ha fet posar en alerta l'administració. En principi, no hi ha un perill real de destrucció del patrimoni, però, davant de les sospites que s'hi podria fer aviat una operació de remodelació, la Generalitat ha obert un procediment preventiu per tal que el nou titular, la gestora de fons immobiliaris BMB Investment Management, estigui atent a les seves obligacions. De moment, no ha formalitzat ni tan sols el primer requisit, que era notificar a l'Ajuntament que ha adquirit aquesta residència catalogada. El tràmit és obligatori, perquè l'administració té dret a exercir el dret a tanteig i retracte.

L'Ajuntament i la Generalitat s'han assabentat del canvi de titularitat de la casa per historiadors de l'art que fa temps que vigilaven qualsevol moviment que es produís. “Hi ha un munt de precedents de disgustos amb el nostre llegat del període del barroc, poc conegut i valorat, i hem d'estar a l'aguait”, exclama Rosa Maria Subirana, que lidera, amb Joan Ramon Triadó, la comunitat acadèmica més mobilitzada en la salvaguarda de l'escàs art setcentista. I és que s'han fet animalades amb aquestes cases senyorials i les seves manifestacions plàstiques. Un cas salvatge: en els anys noranta, l'Ajuntament va permetre l'enderroc de la casa Pau Ramon del carrer Sant Oleguer, on hi havia uns murals de les gestes dels almogàvers creats per Pere Pau Muntanya.

És clar que la casa Pau Ramon no estava catalogada, i ca l'Erasme sí que ho està. Tant l'edifici com el conjunt de pintures que ornamenten el saló principal, en aquest cas amb el grau màxim de protecció: són un bé cultural d'interès nacional. Però els neguits de l'equip de Subirana no són capritxosos. Tenen constància que en el passat ja es va intentar arrencar algunes d'aquestes pintures, que estan encolades als murs. Són una sèrie de plafons al tremp que narren la història del rei David, amb el qual Gònima emmirallava el seu recorregut vital, de final gloriós però d'orígens humils.

“A la nova propietat se li ha fet saber que edifici i pintures són inseparables. Mai les podrà treure d'allà dins”, explica Jusèp Boya, director general d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat. Tot just dimecres passat, Boya va signar una carta que rebrà en breu la companyia BMB, en la qual se li fa aquesta advertència, alhora que se li demanen “garanties” de la conservació de les pintures.

“Si no ens dóna una resposta convincent, actuarem. Tenim potestat inspectora i, si cal, l'exercirem. Hem de verificar que aquestes obres estan ben tractades”, indica Boya. Qualsevol intervenció rehabilitadora haurà de ser supervisada per experts de la Generalitat. Consultat per aquest mitjà, BMB no ha volgut facilitar informació de quin projecte de futur té per a ca l'Erasme.

“La situació actual de les pintures ens preocupa”, diu Subirana. Quan van ser catalogades, a mitjan noranta, un informe del Centre de Restauració de Béns Mobles indicava que la seva salut era “regular”. El 2006, Subirana les va poder examinar in situ i va comprovar que les condicions no eren òptimes per al seu bon manteniment. “La sala, amb humitats, es feia servir com a magatzem i alguns objectes estaven recolzats directament sobre les teles pintades; la deixadesa era evident”, detalla.

Ha passat el temps i caldria saber si l'abandó i la manca de respecte han acabat afectant seriosament les pintures. El propietari d'un dels negocis dels baixos de la casa –està tota compartimentada en diversos pisos i locals comercials de lloguer– va tenir l'oportunitat de veure-les d'amagatotis l'any passat, aprofitant que coneixia un paleta que feia reparacions al pati. “Vaig quedar meravellat. Sembla increïble que en aquest lloc hi hagi aquestes pintures.” “Em va semblar que estaven bé, excepte una paret esquerdada”, detalla.

Autoria confusa

El saló principal de ca l'Erasme no arriba a tenir les dimensions de l'abassegador saló de ball del Palau Moja, un dels pocs edificis d'aquesta època que són de propietat pública. El va adquirir la Generalitat a principi dels anys vuitanta i es va fer gairebé un miracle per restituir les precioses pintures de Francesc Pla, el Vigatà, cremades per un incendi. De les pintures de ca l'Erasme no es té tan clar qui n'és l'autor, o més aviat autors, ja que la mà dels murs sembla molt diferent de la del sostre –hi llueix un fresc gegantí que invoca la deessa romana Aurora amb el seu carro tirat per dos cavalls–. Hi ha un ball d'artistes possibles: Josep Flaugier, Marià Illa i Antoni Feu.

Però el cas és que el cicle pictòric que decora el saló principal no és l'únic que ha perviscut. En altres espais encara hi ha rastres del talent d'aquells artistes. En un pis de la primera planta, una família conviu des de fa 40 anys amb un sostre pintat amb delicadesa –és visible des del carrer del Carme–. No està catalogat i si s'ha conservat ha estat gràcies a la sensibilitat d'aquest matrimoni. “Mai ens ha passat pel cap tapar-lo: viure amb això és un luxe”, reblen.