Dalí surt de revetlla

Per a molts, els anys de formació a Madrid, entre 1922 i 1926, són una de les etapes més fascinants de Dalí, just en el moment en què deixa enrere la imatge del fill acomplexat i tímid del notari de Figueres i adopta la caracterització de l'avantguardista ardit. És a dir, quan comença a ser Dalí. Sense cap dubte, l'interès per aquest artista atribolat que arriba a la Residencia de Estudiantes agafat de la mà protectora del seu pare i en surt, al cap de quatre anys, envalentit, arrogant i disposat a menjar-se el món, es deu a les extraordinàries amistats que va forjar-hi, que li obririen definitivament les portes a una modernitat que fins aquell moment només havia pogut entreveure a través de l'impressionisme de Ramon Pichot, el noucentisme decoratiu de Xavier Nogués, i dels llibres i les revistes il·lustrades de París que li facilitava Anselm Domènech, el seu oncle llibreter. És una època, però, de la qual s'ha conservat més mitologia, sovint esbiaixada i reconstruïda a mida pel mateix Dalí, que no pas testimonis fiables. D'altra banda, l'estreta complicitat que va establir amb Pepín Bello, Federico García Lorca, Luis Buñuel, Rafael Barradas o Maruja Mallo aviat es va esvair i, amb la colla disgregada, el temps cometria la baixesa d'introduir-hi a més a més el verí del menyspreu. Tampoc s'ha conservat gaire correspondència que permeti documentar les peripècies d'aquell grup d'amics vinguts de províncies en aquell Madrid trinxeraire i nocturn que es dedicarien a explorar amb afany. A penes n'han quedat uns quants poemes, quatre anècdotes escadusseres, més d'una història d'amor truncada i una sèrie de dibuixos i aiguades que de tant en tant surten a la llum i desperten l'admiració per aquell Dalí anterior a Dalí.

La Fundació Gala-Salvador Dalí n'ha tornat a reunir ara una vintena a De somnis, passejos nocturns i vivències, la nova exposició temporal que es pot visitar al teatre museu de Figueres fins al 16 d'octubre. Comissariada per Cuca R- Costa, és una exposició petita (18 aiguades i 5 dibuixos) però d'un interès enorme per la suma vertiginosa d'estímuls que hi conflueixen, des del cubisme, el fauvisme i el futurisme, fins a l'atracció pel cinema, el jazz, l'aviació o la publicitat, però sobretot perquè Dalí hi desplega, com aquell qui diu en temps real, el relat de la seva pròpia metamorfosi en una successió d'imatges frenètiques i enigmàtiques. Són quasi bé una superposició de vinyetes en què realitat i al·lucinació es donen la mà i que passen sense a penes transició de l'ambient tavernari dels baixos fons, poblats d'embriacs, amants furtius i gats negres, a l'ordenada placidesa del sopar de Nadal o la prodigalitat joiosa de la nit de Reis.

Moltes d'aquestes obres, tan fràgils que una d'elles, l'extraordinària Somnis noctàmbuls (1922), s'ha hagut de presentar per mitjà d'una reproducció per preservar la delicadesa del paper original, procedeixen de la col·lecció adquirida per la Fundació Dalí a la família Estalella l'any 1997, com ara Els primers dies de primavera (c. 1922-1923), una aiguada acolorida en què l'artista disposa en la mateixa composició records d'infància i vivències de joventut, escenes oníriques de la casa natal de Figueres i al·legories més o menys velades del tedi i el desig.

Però la peça més rellevant, almenys per la seva novetat, és l'aiguada de 1923 en què Dalí es va retratar al cafè Oriente amb la pintora gallega Maruja Mallo, a qui recordaria com un ésser “meitat àngel, meitat marisc”, i un segon personatge masculí d'identitat encara incerta. Adquirida recentment en una subhasta a Zuric, aquesta peça serveix quasi de preàmbul de tota la sèrie, amb els amics tot just fent tertúlia a la taula del famós cafè abans d'endinsar-se en la nit madrilenya, amb el seu ambient de revetlla perpètua i música de fira. En les estampes següents, Dalí es pintarà més d'un cop fent parella amb Maruja Mallo, alumna com ell de l'Acadèmia de San Fernando i l'única dona admesa a la colla pel seu caràcter desinhibit i intrèpid.

És probable que la pintora, que el 1925 coneixeria Rafael Alberti i seguiria un altre camí, tingués un paper no pas menor en la conversió del Dalí apocat que havia vist els primers dies de classe a l'acadèmia en el brivall arrogant que a final de curs es faria expulsar desautoritzant el tribunal que l'havia d'examinar. El mateix Dalí explicaria anys més tard que fins i tot el seu pare l'havia hagut d'animar, les primeres setmanes, a sortir més, a relacionar-se, a esbargir-se amb els amics. Dalí era llavors un tipus extravagant i mig anacrònic fins i tot per a la seva germana, que el recordava amb els cabells massa llargs, la xalina donada, cofat amb una boina de llana negra i peluda, i tot ell embolcallat en una capa que recordava més un romàntic turmentat que no pas un artista veritablement modern. És la imatge que ofereix de si mateix en els autoretrats que predominen en la mitja dotzena de dibuixos exposats, en els quals l'artista sembla prendre cada vegada més consciència de la seva pròpia importància i, potser també, de la seva soledat.

L'apoteosi d'aquest procés d'autorepresentació seria la seva imminent construcció com a “geni”, a la qual contribuiria tant la famosa sèrie dels bigotis de Philippe Halsman dels anys cinquanta. És un encert, doncs, que a la sala temporal contigua la fundació hagi recuperat una vintena de retrats descartats d'aquella sèrie amb els quals, a més, es resol una sorprenent mancança en el recorregut del teatre museu: Dalí no va preveure-hi ni una sola imatge d'ell mateix.