Lloguers amunt, salaris avall

L’accés a l’habitatge és considerat un dels drets bàsics de la ciutadania. En els últims anys, però, a Catalunya, i molt especialment a Barcelona i la seva conurbació, està esdevenint una missió gairebé impossible per la pujada del preu dels lloguers i, en paral·lel, l’estancament –si no el retrocés– dels salaris. I és que, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 2010 i el 2017, la capacitat adquisitiva dels treballadors de la Ciutat Comtal, descomptant-hi la inflació de l’evolució nominal dels salaris, s’ha reduït en un 4,2%. A més, les dades municipals també indiquen que més d’un 28% dels assalariats és, “com a màxim”, mileurista, una condició que encara es generalitza més, fins a superar el 56%, en el cas dels menors de 30 anys. A això, cal afegir-hi que la distribució salarial és molt asimètrica i que les estadístiques poden ser enganyoses, ja que pràcticament dos terços dels salaris se situen per sota de la mitjana.

I mentre que la capacitat adquisitiva cau, el preu del lloguer puja. El consistori admet un “procés inflacionista”, que en termes nominals ha fet disparar els valors en un 40% en cinc anys. No ha estat fins al primer trimestre d’enguany que els preus sembla que han iniciat un tímid estancament, que caldrà confirmar, però, en els pròxims mesos, per veure si la realitat de la capacitat adquisitiva dels ciutadans ha funcionat com a límit natural de les tarifes. De moment, del preu mitjà de 954 euros que es pagava a finals del 2018 s’ha passat a 944 euros, amb un retrocés del preu per metre quadrat de 13,7 a 13,6 euros mensuals.

En aquest temps, la necessitat feta virtut ha desembocat en el Sindicat de Llogateres per reivindicar més protecció per al 30% dels veïns de Barcelona que viuen de lloguer (un percentatge, per cert, encara molt inferior al d’altres metròpolis europees), i per recordar que més del 80% dels desnonaments a Barcelona són per impagament del lloguer.

Al marge de la incidència que estarien tenint en la bombolla del lloguer les legislacions sobre arrendaments urbans, els observadors l’atribueixen a la crua llei de l’oferta i la demanda. Pel Sindicat de Llogateres, però, aquesta falta d’oferta té l’origen en la munió d’habitatges buits –que xifren en uns 430.000– que hi ha a Catalunya, el gros dels quals “en mans d’una banca rescatada amb diner públic, i que es treuen del mercat per especular i fan pujar els preus artificialment”. Altres veus veïnals assenyalen que l’auge del turisme i de plataformes com ara Airbnb també ha tingut alguna cosa a veure amb l’enlairament desmesurat dels preus.

Un informe recent del Banc d’Espanya sobre el mercat del lloguer a l’Estat, que ha observat la corba de preus del 2013, assenyala Palma i Barcelona com les ciutats més afectades per l’“estratosferització” dels preus, una evolució a l’alça que, en el cas de la capital catalana, també s’encomana a la seva àrea metropolitana. Pel banc emissor, “l’atractiu inversor” de Barcelona seria un dels grans culpables de l’encariment, i assenyala els avantatges fiscals que reben les grans societats a l’hora de fer aquestes inversions.

Sobre tot plegat, el catedràtic de la UPF José García Montalvo considera que el problema, en principi, no rau ni en l’especulació dels grans tenidors ni en l’efecte del boom dels apartaments turístics, sinó en una política errònia sostinguda en el temps que ha delmat l’oferta de pisos de lloguer.

Segons Montalvo, per exemple, “és pràcticament impossible comprovar si els apartaments turístics han tingut impacte en els preus, tot i que s’han fet molts treballs d’investigació al voltant del fenomen”. Ni tan sols s’ha trobat una correlació clara, subratlla, observant els preus del lloguer dels districtes amb més presència de pisos turístics. I és que, recorda Montalvo, el mercat del lloguer turístic i el de permanència regular funcionen amb vectors diferents. “Plataformes com Airbnb estan pensades per a lloguers molt temporals, de poques setmanes o mesos, i el perfil del propietari és totalment diferent”, per la qual cosa és “simplista” pensar que els que lloguen un apartament a turistes el posarien al mercat regular.

L’arrel, per l’expert, són les dinàmiques generades i alimentades durant la crisi, i és que en les últimes dues dècades s’ha produït un canvi radical del model d’habitatge: “Cada any hi havia menys oferta de lloguer i més de propietat, amb totes les ajudes i la fiscalitat orientades a la compra d’habitatge.” Això va fer que, en començar la crisi, amb les restriccions al crèdit, veiéssim com a casa nostra es disparava la demanda de lloguer, però amb molt poca oferta. Ho va confirmar el fet que els increments més forts dels preus no es van començar a notar fins al 2014.

Pel que fa a la relació amb els salaris, l’economista de la UPF també recorda que “cal comparar coses comparables”, i insta a no arrenglerar els salaris de Catalunya o de l’Estat amb els de Barcelona, “on moltes dades macroeconòmiques despunten per sobre de la resta”.

En tot cas, de solucions immediates, no n’hi ha. Montalvo insisteix que l’excés de demanda xoca amb un parc d’habitatges de lloguer exigu en oferta i, per tant, insta a “orientar tota la política a augmentar aquesta oferta”. “En lloc de buscar arxienemics com ara els grans tenidors –remarca l’analista–, cal buscar fórmules per fer créixer el parc de lloguer i, així, també el de lloguer social.”