Ja fa uns mesos que va tenir lloc la cèlebre roda de premsa a Canes en què Lars von Trier va aixecar polseguera –va arribar a ser declarat persona no grata per l'organització del festival– per haver fet broma sobre Hitler. Ara s'estrena el film que presentava aleshores, Melancolía –pel qual Kirsten Dunst va guanyar el premi a la millor actriu–, la qual cosa suposa una oportunitat de jutjar l'obra en si més enllà dels acudits de mal gust del seu autor.

Com altres pel·lícules que hi ha ara en cartellera –Eva, Otra Tierra–, Melancolía agafa una coartada de ciència-ficció com a detonant per explorar els sentiments i la psicologia dels seus personatges. La pel·lícula arrenca amb l'accidentada celebració del casament de la seva protagonista –en la línia d'un altre film produït per Von Trier, Celebración– i, en la seva segona part, mostra els efectes de la possible col·lisió del planeta Melancolia contra la Terra en els personatges.

El mateix punt de partida que un altre director hauria fet servir per a una pel·lícula de catàstrofes de l'estil d'Armageddon és utilitzat per Von Trier com a metàfora per a un estudi de la depressió. Les contraposades reaccions davant la imminència del cataclisme de les germanes interpretades per Dunst i Charlotte Gainsbourg són l'eix d'una obra feta amb la convicció de qui vol oferir una hipnòtica experiència audiovisual i sensitiva.