“Els corsaris eren pescadors que es feien un sobresou”

Més aviat de corsaris, perquè
de pirates amb prou feines
n'hi va haver.

És una característica de tota la Mediterrània. Des del segle XVI la riba sud és musulmana i la nord és cristiana, i els enfrontaments són constants. No es pot mobilitzar constament l'armada i una de les solucions que es
troben és el corsarisme.

Majoritàriament pescadors que volien fer-se un sobresou. Demanaven a les autoritats una patent de cors i amb aquest document obtenien permís per atacar les naus dels països enemics. Lluitaven per defensar els interessos d'un territori, però també per obtenir-ne uns beneficis. Els corsaris sorgeixen bé com a iniciativa privada o bé com a estímul de les mateixes autoritats que els necessiten tant com a força d'atac com de defensa.

Els més destacats són les torres de vigilància que trobem a la costa i que servien per alertar de l'arribada dels vaixells enemics. Però també s'han consolidat expressions com ara “moros a la costa!” i “em fas més por que una fragata plena de moros”.

Perquè ho estava. Tot ben reglamentat. A Mataró, per exemple, el 1779 es construeix una nau corsària de la qual es fan accions per poder-ne pagar la construcció.

Partim del fet que el corsari és legal i per tant està sotmès a una jerarquia que ha de complir per continuar vivint del sistema. Fins i tot s'habilitaven tribunals perquè decidissin si la captura d'una nau s'havia fet bé.

Cert, eren turcs i algerians principalment, però els diferents conflictes bèl·lics van ampliar el ventall. Fins i tot al segle XVIII, amb el procés d'independència que s'estén per Amèrica, vaixells provinents d'aquell continent arriben a aquestes costes a fer el corsari.

Els del bàndol musulmà eren més coneguts i molt temuts. Un dels episodis clau al Maresme el va protagonitzar el turc Dragut a Pineda de Mar l'1 d'agost del 1545, quan va saquejar i destrossar
durant tot el dia la població.

En demanaven rescat o els intercanviaven per altres presoners. Les germandats de pescadors feien pagar una quota als socis que assegurava el seu rescat en cas de ser capturats. Hi va haver un moment que la llista de presoners va ser tan llarga que feien un sorteig per triar de qui pagaven el rescat.