Benet XVI en mig dels escàndols

Enmig de tants escàndols i intrigues vaticanes, per la filtració de papers personals pel seu majordom, Paolo Gabriele, que denunciaven a Vatileaks casos de corrupció i lluites de poder, la dimissió del seu home de confiança, Ettore Gotti Tedeschi, encarregat de fer més transparents les finances vaticanes, el descontentament a Europa per l'immobilisme en el celibat i als Estats Units per haver fet passar per l'adreçador monges nord-americanes acusades de ser massa condescendents amb l'avortament o l'eutanàsia, etc. que han enfosquit la seua tasca teològica a les encícliques i els seus llibres sobre Jesús de Natzaret, que han quedat en l'anècdota que nega que hi hagués un bou i una mula al portal de Betlem, no es estrany que el Papa Benet XVI s'haja cansat i haja presentat la seua renuncia perquè “per l'edat avançada, ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri de sant Pere (…) en el món de hui, subjecte a ràpides transformacions i sacsejat per grans qüestions per a la vida de la fe, per governar la barca de sant Pere i anunciar l'Evangeli, també cal el vigor tant del cos com de l'esperit, vigor que, en els últims mesos, ha disminuït en mi de tal manera que he de reconèixer la meua incapacitat per exercir bé el ministeri que em va ser encomanat (…) Per això, sent molt conscient de la seriositat d'aquest acte, en plena llibertat, declare que renuncie al ministeri de bisbe de Roma…”.

Potser siga sincer i explique part del cansanci, les coses més fortes se les guardarà o les deixarà per escrit abans de morir per defensar-se si l'acusen o el calumnien per la seua renuncia. Segur que ha vist i comprovat que la cúria vaticana era pitjor del que preveia. Encara més integrista i immobilista que el mateix papa. I potser s'ha sentit humiliat pels que ha defensat des de fa tants anys des de la presidència de la doctrina de la fe i el tron papal.

Perquè potser s'ha adonat de la seu immensa errada, que els cardenals i els de la cúria no tenen ni respecte ni caritat ni cap tipus de compassió i quan els que tenen poder s'obliden de la justícia, de la compassió i del bé comú, condueixen les societats (o esglésies) fins al desastre i al caos. Els jerarques, plens d'híbris 'cristiana' (la supèrbia) que deia Hannah Arendt, sempre han pensat —s'han jactat— que les portes dels inferns no arribarien a la porta de l'Església perquè ells posseeixen el monopoli de la veritat. Com si la veritat es pogués monopolitzar.

El problema de la supèrbia és que esclafeix i fa estralls quan algú es torna confiat del tot i s'abandona a la desídia i a la indolència. En un estat o església en què la corrupció, els abusos, el cinisme, la hipocresia, la falsedat, etc. es tornen 'virtuts' profitoses per escalar i arribar al cim de poder més alt i la virtut i tenir consciència pròpia inviolable es considera un mal negoci, molt poc pràctic, la rebel·lió està justificada, com suggeria Tomàs Moro al segle XVI.

L'última és que després de la renúncia de Benet XVI han col·locat de director del Banc Vaticà a un fulano que s'ha guanyat la vida construint i venent vaixells de guerra a Alemanya, potser hi ha accions del banc de l'església invertides en armament. Ja entenen perquè l'oposició a les guerra sembla més retòrica que realment pacifista i antimilitarista a lo Ghandi.

Benet XVI és un intel·lectual alemany prou potent, que fou teòleg ‘progressista' i amic de Hans Küng al Vaticà II, quan tenia només trenta-cinc anys, que ha sigut capaç de debatre de filosofia, antropologia i teologia amb Jürgen Habermas, sobre la qüestió del “relativisme moral”, la relació entre la raó i la fe, i s'ha interessat per alguns del problemes del món actual, tot i que, al meu parer, s'haja equivocat molt en trobar les respostes adequades en l'integrisme i el neoconservadurisme polític i religiós, tot i que les seues encícliques, potser volia corregir ‘errades', inèrcies i mites, persisteix en una línea erràtica que no va enlloc.

El 25 de gener de 2006, publicava “Deus caritas est” [Déu és amor] on nega que el cristianisme haja destruït l'eros, tot i que adverteix que “l'eros necessita disciplina i purificació”. La segona encíclica “Spe salvi” [Salvats en l'esperança], del 2007, dóna per fet que hi haurà un Judici final de Déu i proclama que l'error fonamental del marxisme va ser “oblidar l'home i la seua llibertat”. I l'error fonamental de l'església? Potser oblidar a la dona i la seua llibertat?

En la tercera, fins ara l'última carta, del 2009, el Papa entra de ple en el debat al voltant de la crisi econòmica, condemna el capitalisme exacerbat i reclama una reforma “urgent” de l'ONU. I fan mesos que anuncia una quarta encíclica, sobre la fe, que podria veure la llum abans que Benet es retire definitivament a un convent de monges. Potser no li dóne temps, però la passe al futur cap d'estat del Vaticà. On segurament repetirà el catecisme de sempre interpretat a la manera eurocentrista i menyspreant qualsevol teologia d'alliberament que qüestione la tirania dels més poderosos, les desigualtats i les injustícies del món actual amb propostes alternatives d'una manera creïble.

No mera retòrica ‘benvolent' i “bonista” per acabar donant suport real als poders i a les forces polítiques més reaccionàries. A un diari de centreesquerra alemany, Süddeutsche Zeitung en preguntava: “Esclesia sempre reformanda” —l'Església sempre ha de ser reformada— diu la dita, unes vegades atribuïda a sant Agustí, altres a Martí Luter. Però si la reforma és part de l'essència de l'Església, llavors l'Església ha oblidat la seua essència”. I apuntaven des del “Der Spiegel, celebrant que ‘és bo que Benet marxe', perquè el seu successor haurà de reformar el Vaticà des dels seus fonaments.

Inclús un diari d'esquerres alemany, “Die Tageszeitung”, es deia en saber la bona nova: “Gràcies a Déu”. Per fortuna, la 'papolatria' que s'ha fomentat en el curs de les darreres dècades, amb la renúncia, esclata pels aires, tot i que els fanàtics sempre troben emmirallaments i mars en el desert, per justificar els seus fanatismes i quimeres.