Polítics que canvien de xip
De tornada a la realitat
Una cinquantena llarga de diputats han plegat amb el canvi de legislatura i tornaran a les seves feines i negocis privats
Nadal, Boada i Bertran s'incorporen a la docència; Tura, a la sanitat, i Puigcercós assessorarà restaurants
Josep Maria Llop, el primer diputat invident, tornarà a donar classes en anglès de màrqueting estratègic
L'excoordinador general d'EUiA, Jordi Miralles, tornarà a la seva antiga feina de carter a Barcelona
Alguns hi passen un temps breu i altres es perpetuen més en els càrrecs, però són molt pocs els que poden jubilar-se després d'haver dedicat tota una vida a la política. Qui més qui menys, per ocupar un càrrec electe, ha deixat a la recambra una plaça a l'administració que ja era seva, una professió per a la qual s'havia format o un negoci que rutlla o que simplement té al cap. I, és clar, arriba el dia que, ja sigui voluntàriament, perquè el partit els aparta per renovar les cares o perquè els ciutadans els en fan fora en no fer prou confiança a la seva llista, han d'abandonar la política parlamentària, i tornar a exercir una feina més mundana per guanyar-se la vida, com qualsevol. Una nova feina que, això sí, tots coincideixen que els agraeixen les seves famílies, ja que els pren menys temps, o almenys els permet organitzar-se molt millor la seva vida privada...
Això és el que han hagut de començar a fer, tot just a partir de la setmana passada, els 54 diputats del Parlament de Catalunya que han deixat el seu escó. Percentualment, i qualitativament, on hi ha hagut més baixes ha estat al PSC: entre abandons, decapitacions internes i fugues de vots, han caigut més de la meitat dels diputats de la legislatura anterior. I molts d'ells, a més, històrics il·lustres com Higini Clotas (que ja havia decidit plegar, de fet, abans de saber-se que el del 27 de setembre seria l'últim ple), Manuela de Madre, Joan Ferran o Laia Bonet. En la llista, a més, hi ha diversos exconsellers, com Ernest Maragall i Caterina Mieras de Cultura, i Joaquim Llena d'Agricultura.
Nadal es reincorpora a la UdG
Trenta anys després de deixar-la en règim de funcionari en serveis especials, a la meitat del seu primer mandat com a alcalde de Girona (on va ser entre el 1979 i 2002), el veterà Joaquim Nadal s'ha reincorporat ja a la seva plaça de catedràtic d'història contemporània, a la Universitat de Girona. De fet, quan ho va deixar després d'haver exercit dotze anys, la institució ni tan sols existia, ja que era professor del col·legi universitari de Girona, però per a la Universitat Autònoma de Barcelona. El fins fa pocs mesos cap de l'oposició al Parlament, i exconseller d'Obres Públiques, ha mantingut cert contacte amb el món docent en aquestes tres dècades, pronunciant conferències o exercint de tribunal en tesis doctorals. “Les coses no han canviat necessàriament tant”, opina, tot i que ara s'haurà d'adaptar als nous plans d'estudis, i la seva reincorporació a la docència pròpiament dita –probablement amb classes d'història de Catalunya, i dels segles XVIII al XX, en què és especialista– no es farà fins al curs vinent. Als seus 64 anys, n'hi queden almenys sis –els catedràtics no es poden jubilar abans dels 70–, i sap que serà “un canvi de vida”, però ho viu “la mar de bé”. I avisa que encara donarà feina en política: “Deixo la representació política, però en seguiré fent, opinant i escrivint sobre el que em vingui de gust.” I continua com a militant del PSC, de moment.
Tura, a l'hospital de Palamós
Uns anys més jove, però amb un currículum semblant, Montserrat Tura no va esperar ni un dia que es constituís el nou Parlament per reincorporar-se, l'endemà, a tasques de gestió a l'hospital de Palamós, del qual de fet era directora quan en va demanar l'excedència poc després d'iniciar el seu primer mandat com a alcaldessa de Mollet, on va ser entre 1987 i 2003. “Torno amb totes les ganes que un dia em van portar a dedicar-me a la medicina”, explica l'exconsellera de Justícia, que es va formar i especialitzar en medicina interna a l'hospital Clínic de Barcelona, i que també havia fet de coordinadora d'urgències i d'infermera a la unitat de cures intensives. Tura, que anirà i vindrà cada dia des de Mollet, començarà amb horari diürn, però diu que no l'espanta res. “Necessito reciclar-me de tot, però m'agrada tornar al món de la sanitat”, explica, malgrat que en aquest temps ha seguit en cert contacte amb les facultats de medicina, on ha impartit diverses lliçons inaugurals. Tura reivindica que continuarà activa malgrat tot, ja que “és equivocada la idea que fer política és ocupar un càrrec”, reflexiona. “Jo em dedico a l'altruisme des que tenia quinze anys, i se'm fa difícil pensar que d'una manera o altra no intentaré dedicar-me a resoldre els problemes que té el món”, diu. I ja avisa: “Mai vaig pensar que seria consellera d'Interior, i no m'atreveixo a dir què passarà d'aquí a cinc o deu anys.” Ja sigui dins el PSC, o dins la Nova Esquerra Catalana del seu amic Ernest Maragall. “El futur no se sap, però l'espai socialista català ha de canviar radicalment”, opina, amb certa dosi de misteri.
Cap primera espasa a CiU
En tot cas, la majoria de diputats que han plegat, una vintena llarga, pertanyien a CiU, el grup que ha perdut més representació, si bé n'hi ha que encara esperen aspirar a algun càrrec al govern o entrar a l'hemicicle perquè hi cridin companys que anaven davant seu a les llistes. Entre ells no hi haurà Josep M. Vila d'Abadal, dissident i ja exmilitant d'UDC, que no va arribar a anar a la candidatura però que continuarà a l'alcaldia de Vic. Qui ja va decidir fa temps que plegava va ser Dolors Batalla, exalcaldessa de Valls, que ha format part dos anys de la mesa del Parlament, i que ara ha tornat a les seves activitats privades. Són segurament les dues baixes més conegudes d'una llista on figuren també diversos membres de les joventuts, com ara Gerard Figueras, Joan Güell –que era el diputat més jove– o Roger Montañola, que tenen camp per córrer per tornar en un futur, i altres noms com el de Josep M. Llop.
L'exalcalde de la Palma de Cervelló –s'enorgulleix de ser un dels artífexs de la seva independència el 1999– va ser el primer invident a ser diputat, però la caiguda de CiU li impedirà ara repetir, si bé continuarà com a president de CDC al Baix Llobregat, on creu que pot fer molta pedagogia per l'estat propi, i reprendrà una tasca docent que de fet mai no va abandonar del tot. “Ara hi tornaré al 100%”, explica. I és que Llop, que es va formar als Estats Units, seguirà sent professor de màrqueting estratègic i responsabilitat social corporativa, a Barcelona, en anglès i per a alumnes de mig món, a la New Haven University i a l'Institute of Exchange of Students. A més, segurament tornarà a l'Escola Superior de Comerç Internacional. “He participat en el procés que determina el camí cap a la llibertat, i he pogut ajudar moltes persones de la meva comarca, i m'agradaria tornar al Parlament, però estic al servei del projecte allà on pugui ser útil”, explica, mentre reivindica que cal una veu dels col·lectius més vulnerables.
Puigcercós i la cuina catalana
A ERC també ha plegat la meitat de l'anterior grup, amb noms tan notoris com l'exconsellera d'Acció Social Carme Capdevila. Ara bé, la baixa més il·lustre ha estat la del seu president i cap visible fins l'any passat, Joan Puigcercós, que deixa enrere vint anys de política activa, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament, a més d'uns mesos com a conseller de Governació. El seu deu ser un dels canvis de xip més bèsties, ja que, ni més ni menys, ha muntat una empresa per assessorar restaurants catalans que es volen implantar més enllà de les nostres fronteres. “Feia temps que ho tenia al cap, m'interessa la cuina, tenim la millor del món, i no entenc com no hi ha més restaurants catalans d'aquí a fora, perquè sota la marca Espanya no hi som, i n'hem de crear una de pròpia”, reflexiona. Per això ha començat a fer camí assessorant restauradors que es pensaven instal·lar a Praga i a Budapest, i ara ja mira a Alemanya. “Faig estudis, els busco socis i els obro mercats allà, i de moment m'està anant molt bé”, explica el republicà, que va estudiar filosofia i fins al 1992 havia treballat en empreses de serveis i de venda per catàleg. Amb la seva nova feina, la vida familiar no ha millorat especialment, però almenys així diu que domina l'agenda, ja que “en política no ho pots fer, estàs sempre pendent dels mitjans, tens un ritme frenètic i això genera molt estrès”. Per això mateix, tot i que segueix de militant i a disposició del partit, no es planteja tornar-hi “de moment”, ja que “quan ho has deixat no vols tornar”. Però sempre queda el cuquet...
Boada torna a l'institut
Només tres dels deu diputats d'ICV-EUiA en l'anterior legislatura han deixat els seus escons, però les baixes són sensibles. Sobretot la del garrotxí Joan Boada, l'exnúmero dos d'Interior, que, després d'un breu pas com a regidor de Girona, ha estat des del 1995 diputat al Parlament. Va ser quan hi va entrar que va abandonar el càrrec de director de l'institut de Santa Coloma de Farners, on té la plaça definitiva després d'haver passat per diversos centres gironins, i on per tant es va reincorporar tot just la setmana passada, si bé en altres tasques. “L'institut tindrà un professor nou d'història i de ciències socials”, constata, si bé no descarta fer també alguna assignatura de sociologia. Tot i que “de respecte n'ha de fer sempre, perquè estàs formant nois des de 13 fins a 16 o 17 anys”, Boada, a qui li agrada treballar amb adolescents, no tem el seu retorn a les aules, perquè no hi ha perdut mai del tot el contacte. “I quan la vocació és d'ensenyant, no hi ha problema”, raona. “L'escola pública no només transmet informació, sinó també valors de treball per la societat, de justícia social i de lluita contra l'individualisme”, reflexiona Boada, que matisa: “No és adoctrinament, és fer ciutadans amb drets i deures, i amb tota la informació perquè tinguin el màxim d'esperit crític.” Una tasca per a la qual creu que el pot ajudar el seu ampli bagatge al Parlament... El professor constata que ha fet un “pas enrere” en la primera línia de la política per tornar a la seva feina, perquè 17 anys “eren suficients”. “I a casa estan contentíssims, perquè dedicar-se a la política és molt feixuc, ja que treu moltes hores a la família”, explica. Això sí, als seus 53 anys creu que no ha dit l'última paraula, i està “a disposició” per si mai volen tornar a comptar amb la seva experiència per a primera línia...
El seu company de grup i excoodinador general d'Esquerra Unida i Alternativa, Jordi Miralles, ha estat menys temps diputat, nou anys, però també està content perquè es podrà tornar dedicar “a la família”. Un cop cessat com a diputat, tornarà a la seva antiga feina “d'auxiliar de classificació i repartiment”. Es a dir, de carter. Té plaça a Barcelona, si bé encara no sap a quin barri –quan va plegar era a Gràcia–, ja que no es reincorporarà fins passat festes.
Bertran relleva Tremosa... a la UB
Amb l'únic parèntesi d'uns mesos, el 2010, entre l'etapa a ERC i a SI, Uriel Bertran deixa enrere també nou anys com a diputat al Parlament “amb una disponibilitat de 24 hores al dia”. No nega que “a nivell polític ha dolgut” el seu adéu, però ho vol afrontar en positiu, perquè podrà “recuperar l'hàbit més quotidià” i planificar millor la vida. Bertran, que ja hi havia anat col·laborant, s'ha incorporat “de totes totes” al departament de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona com a professor associat de microeconomia. Una plaça, guanyada quan ja era diputat –abans havia treballat a Condis–, en què precisament relleva un altre polític, l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa, que la va deixar vacant en marxar a Brussel·les. Pendent, com altres companys del partit, del congrés al gener que en definirà el futur, el secretari general de Solidaritat diu que vol mantenir-se “actiu” en política, si bé ara “des d'una posició més de ciutadania, perquè des de dins de vegades oblides temes que són prioritaris per a la percepció social”. La tornada de Bertran a primera línia dependrà “de l'evolució de la conjuntura política”, tot i que ja avisa que la intenció és “mantenir l'eina a punt pel que pugui venir”. I és que els polítics entren i surten, però la vocació no mor mai...