Malsons multiculturals

És un fenomen que passa sovint i, en el fons, no té res de sobrenatural: els atzars de la distribució col·loquen a la cartellera una sèrie de pel·lícules que no poden ser més diferents, alhora que semblen parlar del mateix. Dic que el fenomen no té res de sobrenatural per això mateix: la coincidència no és tal. Tota obra cultural és filla del seu temps (tot i que algunes més que d'altres) i no és estrany trobar diferents (fins i tot oposades) modulacions d'una mateixa inquietud fetes per autors que si tenen alguna cosa en comú, potser és no voler viure tancats en una campana de cristall. El tema d'avui són els malsons de la multiculturalitat. I els casos particulars a tractar Catalunya über alles!, de Ramon Térmens; No habrá paz para los malvados, d'Enrique Urbizu, i Four Lions, de Chris Morris.

La primera tira amb bala, sense obrir la porta: o sigui que el tret busca la seva diana de portes endins, intentant encertar en el sentiment de culpa d'una comunitat –la catalana– que ha de revisar la definició d'un concepte que ha esdevingut polisèmic. L'altre ja no és el xarnego pre-immersió lingüística, sinó que, directament, pot ser el subsaharià sense problemes d'immersió lingüística capaç d'assimilar no només les icones d'una tradició cultural, sinó també l'empenta, la iniciativa empresarial que només el prejudici i l'automatisme mental de les classes benestants podien portar a considerar un patrimoni intransferible. Fa la impressió que Térmens vol opositar per ser el Haneke català, i la seva pel·lícula –que conté un dels darrers treballs de Jordi Dauder– és ambiciosa –amb la seva estructura de tríptic– i incòmoda, tot i que no del tot reeixida. A Térmens li funcionen bé els registres dramàtics de les històries que obren i tanquen la proposta: en la primera es descriu com la comunitat decideix adjudicar el paper de monstre a un dels seus membres per, tot seguit, eliminar-lo del cos social. En el relat que tanca Catalunya über alles!, l'objectiu és desvelar la hipocresia que sustenta el tron de sang d'aquesta societat endogàmica i preservativa, i el director aconsegueix que en les imatges ressonin algunes notícies reals que no fa gaire van omplir els diaris: en els plans finals aflora l'ambigüitat i la mala bava que potser haurien d'haver infectat, també, l'interludi comicogrotesc protagonitzat pel Cobrador del Frac català de raça negra. Tant de bo la mirada de Térmens tingui ocasió de madurar: si algun lloc de l'Estat necessita un Haneke és, sens dubte, una Catalunya que sembla que està incubant l'ou de la serp.