Sense intervenir

Jaime Rosales enceta les seves notes del dossier de premsa de Sueño y silencio amb aquesta declaració: “Es necessita molt de treball i molt d'esforç perquè les coses s'esdevinguin sense que un gairebé no hi intervingui.” És la manera amb la qual apunta la tasca que es proposa com a director cinematogràfic, que també defineix així: “Selecciono la gent, creo un clima per a la creació col·lectiva, poso en relació tots els membres de l'equip humà i artístic.”

Aquesta definició va arribar al final d'una conversa mantinguda amb el cineasta el dia en què va presentar el seu nou film a Barcelona i durant la qual va concretar com ha procedit per fer Sueño y silencio, perquè les coses hagin passat pràcticament sense intervenir-hi: havent triat els actors –que en aquest cas no són professionals–, va incitar-los a aportar els diàlegs i els moviments per desenvolupar el drama d'una família, a partir del moment en què, arran d'un accident, mor de manera sobtada un dels seus membres. Confiant absolutament en el seu director de fotografia, Òscar Duran, no va decidir cap enquadrament ni tampoc va fer cap pla del film. I el muntatge el va delegar plenament en Nino Martínez Sosa. Tanmateix, ell és el director, el qui fa que tothom aporti el seu treball.

Pel que fa als intèrprets, Rosales considera que tot depèn d'un bon càsting: “Si t'equivoques a l'hora de triar-los, no pots posar-hi remei amb la direcció d'actors.” Per trobar els actors naturals de Sueño y silencio, va definir unes simples característiques dels personatges que també havien de tenir els intèrprets.

Així, per exemple, en el cas del pare, va buscar un arquitecte català d'uns cinquanta anys. S'hi van presentar una vuitantena de candidats, entre els quals va triar Oriol Rosselló, arquitecte resident a Banyoles. S'hi va decidir perquè Rosselló li va confessar un tret psicològic afí a un personatge que viu en un estat d'amnèsia després de l'accident que ha causat la mort de la filla: “Em va dir que té un problema per comunicar les emocions.”

Ara bé, com els altres escollits, també havia de complir unes condicions: “Una aptitud natural per entrar en el joc de la ficció; que sàpiguen abandonar-se i, a la vegada, ser conscients del que estan fent; que entre ells es creïn complicitats i, a la vegada contrastos, i una qüestió fonamental: que jo tingui el desig de filmar-los i ells el tinguin de ser filmats.”

Rosales considera que, aportant els diàlegs i evocant experiències i sentiments propis, els actors construïen uns personatges mentre s'autoretrataven. Tant és així que Jaume Terrades, el catedràtic d'ecologia de la UAB que encarna el pare d'Oriol Rosselló, li va dir, després de veure la pel·lícula: “No valoro gaire això que he fet; no puc dir que hagi actuat, perquè sóc jo, m'hi reconec.” Rosales, però, sí que valora la feina dels seus actors: “Sense que ho sabessin, van participar plenament d'un procés creatiu.” “Tot el que feien estava bé”, hi va afegir.

Després de Las horas del día, La soledad i Tiro en la cabeza, Sueño y silencio es el quart llargmetratge de Rosales, que afirma que, del seu interès per l'art modern i les avantguardes, ha passat a sentir-se més a prop del classicisme, però sense renunciar a les conquestes de la modernitat cinematogràfica: “Ara m'interessen els temes clàssics, com ara la mort, el dolor, la família i les relacions paternofilials, si bé procuro abordar-los des d'un llenguatge modern.”