Sadomasoquisme de tot a cent

La contraportada d'aquest monòleg de pega hauria de ser útil als lectors i les lectores experimentats: quan diu que Diari d'una submisa és “una novel·la atrevida, provocadora i plena d'emoció, basada en una història real, que ens endinsa en l'excitant món de la submissió”, les alarmes haurien de saltar amb el rebombori de cent castells de focs artificials.

És un d'aquells casos en què es pot dir amb raó allò de “despatxeu la dida, que el nen –en aquest cas, nena– ja s'entreté sol”. És així com està feta aquesta novel·la en què, a través de la narració de la protagonista –una toia sense perdó– s'explica un seguit d'afers de sadomasoquisme –un parell, de fet– que, si no fessin riure, farien plorar.

Desproveïda de qualsevol contextualització amb una mica de cap i peus que atorgui una certa solidesa al relat, la història es mou en els paràmetres carrinclons del sí però no que semblen ser l'estàndard per a les novel·les que atempten sense pietat contra el públic femení menys exigent. Com en d'altres coses pseudo-roses contemporànies, la protagonista pateix una dualitat esquizofrènica en què cada cosa que li passa o que li pot passar és, a la vegada, molt bona i molt dolenta, la qual cosa la instal·la en el més estúpid dels dubtes permanents. I així van passant les pàgines...

La caracterització de la noia que du la veu cantant és molt feble; les situacions en què es veu immersa no s'aparten ni mig mil·límetre dels estereotips més suats; la tècnica narrativa triomfaria en un concurs de primer d'ESO, però trontollaria en un de segon; els recursos lingüístics són inexistents i les escenes de sadomasoquisme semblen extretes dels malsons d'un nadó de pit. Tot és tan pobre i tan buit que s'entén que aquesta cosa sigui un best-seller.