Un ‘enemic' mig animal

L'actor Pere Arquillué és Thomas Stockmann, el doctor que, tot i celebrar en el primer acte la felicitat pel fet de dirigir un balneari que garanteix un plat a taula, hi renunciarà per evitar el que seria un perjudici per a tot el poble. Ningú no ho vol veure i ell s'enfronta a tothom: aquest és el debat d'Un enemic del poble, escrit per Ibsen a finals del segle XIX, però que avui continua sent vàlid. L'obra, que s'ha traslladat a l'actualitat mirant de donar més pes i decisió a la dona i la filla de Thomas Stockmann, disposa d'un notable repartiment de setze actors (gens habitual en aquestes dates de repertoris curts). La primera direcció d'un text en català de Miguel del Arco s'estrena dijous i estarà en cartell fins al 16 de febrer. La lluita d'un home per reivindicar la seva llibertat acaba tenyint la seva decisió en una acció que és a un punt de la bogeria i de l'animalitat.

Miguel del Arco és un actor que va debutar amb La función por hacer (una versió de Sis personatges en busca d'autor). Ho va fer sense gaires pretensions però l'èxit el va catapultar. Darrerament, Del Arco mostrava La violación de Lucrecia, amb Núria Espert, i el Juicio a una zorra, amb Carmen Machi, al Lliure de Gràcia. Ara, Lluís Pasqual li ha encarregat una direcció de gran format. Del Arco ha treballat el text a partir de la versió que Juan Mayorga va fer per al Centro Dramático Nacional. Aquesta versió, dirigida per Gerardo Vera, també va fer temporada el 2007 al Tívoli amb Francesc Orella d'actor protagonista. Cristina Genebat ha fet la traducció al català procurant fer ben orgànics els diàlegs dels personatges. El director aclaria la satisfacció de treballar al Teatre Lliure, en què tot i ser públic es respecta un treball artesanal, una companyia que el va portar a adquirir la col·lecció del Digui, digui per aprendre català després de veure Les noces de Fígaro a Madrid.

Arquillué defensa que, tot i el protagonisme del doctor, el muntatge és molt coral. Per Del Arco, és molt interessant que el conflicte es produeixi tant en l'àmbit públic (amb els comerciants i els treballadors de la fàbrica que, presumptament, contamina les aigües) com en el privat: perquè el doctor se les ha de tenir, per exemple, amb el seu germà i alcalde d'un municipi pròsper.

Aquesta és la tercera versió de gran projecció d'Un enemic del poble, la primera en català. L'any passat, Les Antonietes van fer una notable versió (Stockmann) a la Sala Muntaner. Ara, aquest grup coincideix amb Del Arco al Lliure de Montjuïc (Espai Lliure) però amb una altra versió, Vània, versionant L'oncle Vània. Fernando Fernán Gómez en va fer una primera versió en la Transició, en una època en què era molt clar quins eren els enemics del poble, comenta Del Arco, referint-se a la dictadura. Avui els enemics són més difusos, més difícils de concretar, per culpa de voler ser políticament correctes. Sí que hi ha enemics que s'enfronten al poder. Del Arco feia referència a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, però també als que han frenat el canvi urbanístic del barri de Gamonal; “ha estat entrar en aquesta obra i comprovar que tot ressona com a Un enemic del poble”.