Va practicar un estil de vida solitari, deixant de banda la societat literària i la notorietat. Viure al marge té els seus avantatges: no estar supeditat a les modes, als designis dels mandarins ni als capricis dels lectors. Així, el veterà Joan Vergés va poder disposar de diferents vides. El podem associar a la dècada dels seixanta, com a guanyador de premis tan prestigiosos com ara el Carles Riba del 1968 per La vida nova, i el Salvat-Papasseit del 1965 per El gos.

També hi ha el Vergés dels cantautors, com ara Serrat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler i Ovidi Montllor, que el van mantenir viu en la memòria popular i sobre els escenaris. Cal destacar, així mateix, la contribució que va fer Víctor Obiols quan el va rescatar de nou com a poeta i lletrista, portant-lo al Festival Internacional de Poesia i fent noves versions dels seus poemes i cançons. També va ser poeta d'honor del Festival de Sant Cugat del 2009.

Formal com Carner i vidriòlic com Pere Quart, podríem dir que Vergés era una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde de la poesia contemporània: líric, tendre i mediterrani, o obstinadament cruel i despietat. Un poeta esplendorós, de múltiples lectures, que ha travessat les dècades de la dictadura i la desmemoriada època democràtica sense sobresortir, però sense endinsar-se en el mutisme. Com deia en un dels seus poemes, “hi ha poetes / que es diuen immortals / perquè res no els afecta. / Planxats i clenxinats / tenen dolços esclats / i fan el seu paper / de poetes de bé”. Genial.