En la lluita per un món lliure

Hi ha persones que mai no haurien de sortir d'aquest món. Ho dic pensant en Ana María Matute, una de les persones més lliures d'una literatura sovint controlada per àrbitres, jutges i policies. A Matute, una triomfadora al seu temps i amb un currículum que impressiona a través d'una aventura que s'inicia als anys quaranta, sovint se li van negar mèrits. La podem associar a la generació del premi Nadal de Destino, al costat de Carmen Laforet, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite i Sánchez Ferlosio. Diríem en una etapa realista, però no podem deixar de banda l'èxit del cicle de fantasia, que la va rescatar de l'oblit amb Olvidado rey Gudú, que la tornaria a convertir en una estrella a partir de la dècada dels noranta, ja amb un públic no condicionat per la dictadura, que la va rebre amb entusiasme gairebé en la frontera entre els dos segles. Un best seller cinquanta anys després del seu debut!

Matute mai va deixar, però, de ser una estrella perquè era una persona lliure, que havia militat en la llibertat, que havia trencat tabús i s'havia enfonsat en el riu de la creativitat fins a fer-se aigua, fins a esdevenir-hi el peix més divertit i insolent. La recordo seduint el públic amb una simpatia encomanadissa, en els records de les seves etapes asilvestrades, en les anècdotes que m'havia explicat quan va superar els efectes traumàtics del matrimoni i havia prescindit del franquisme d'una manera unilateral. Alguns la teníem idolatrada per Los Abel, publicada en un molt llunyà 1948, però sobretot per Primera memoria, amb què va guanyar el premi Nadal del 1959. Conservo com un tresor un parell de cartes i les dedicatòries, fins i tot quan va esgarrapar una foto d'una antiga edició de Planeta de Pequeño teatro (1954) perquè no es considerava prou guapa. La seva bellesa també va ser una font inesgotable d'evocacions a través dels llibres de memòries dels seus companys de generació o d'amigues com les malaguanyades Anna Maria Moix i Esther Tusquets, que la definien com una artista total.

Fins i tot pel seu aspecte i comportament, entre excèntric i naïf, un s'adonava en dos minuts que es tractava d'un ésser genial, algú que no podia combregar amb la mediocritat. Trencava els convencionalismes i com un griot podia començar a explicar històries per a tot tipus de públics, preferentment si no eren iniciats. Els nens se li acostaven i ella aviat els entretenia o pel carrer començava a preguntar-los pels seus germans, pels amics o pel gos, que també se la mirava intrigat. Era d'aquest món l'Ana María? Segurament provenia d'un altre planeta o d'un altre segle a través d'una màquina del temps o una trampa evolutiva.

Després de les novel·les més realistes o socials, amb el rerefons de la Guerra Civil, com les majestuoses Los soldados lloran de noche, del 1964 i La trampa, del 1969, Matute va fer un gir a la recerca de noves sensibilitats. Primer una novel·la ambientada a l'edat mitjana, La torre vigía, al 1971, amb un heroi adolescent. La resurrecció, Olvidado rey Gudú, apareixeria 26 anys després, i s'inscriu dins tot un apartat de la seva obra cap a un públic juvenil “però de totes les edats”, on s'ha sentit especialment còmoda, sense cap altra pretensió que l'interès dels lectors. En realitat, tota la seva obra és una recreació entre els mons imaginatius i intemporals amb les obres més crítiques. No hem d'oblidar que des dels anys cinquanta havia escrit per a públics infantils.

Em quedaré amb les converses en petits clubs de lectura i en recitals, amb les copes que ens vam prendre junts i la seva disponibilitat per participar, fos on fos la trobada. En tots els aspectes, la reina era l'Ana María Matute. Només davant d'ella, ens declaràvem monàrquics.