Panorama del pont
El TNC acull l'èxit de l'any passat del CDN, ‘Montenegro', que adapta la trilogia de les ‘Comedias bárbaras‘ de Valle-Inclán
El pesonatge protagonista voldria ser un heroi tràgic però acaba sent un “heroi deformat”
Un detall Miller va escriure un clàssic sobre la immigració instal·lada a Brooklyn i la seva lluita per esdevenir ciutadà: Panorama des del pont. Ara, el director i dramaturg Ernesto Caballero presenta un pont amb tres arcs com a espai simbòlic per observar el canvi d'època; el moment en què el darrer cacic es mor i s'accedeix a un nou món que Valle-Inclán intuïa amb més cobdícia i sense un mínim de codi ètic. La fi d'una època de la trilogia de Comedias bárbaras (Águila de Blasón, Cara de plata i Romance de lobos) es resumeix ara en aquest Montenegro que també parla des d'un canvi d'època, un segle després, en un moment que la corrupció segueix sent visible i l'abús, signe del poder (tot i que respiri una certa profilaxi). L'obra, estrenada al Centro Dramático Nacional, farà una estada a la Sala Gran del TNC, des d'avui i fins al 26 d'octubre. Com a protagonista, destaca Ramon Barea, que va rebre el Premio Nacional de Teatro 2013, per la interpretació d'aquest personatge.
Valle-Inclán defensava un teatre simbolista que no imaginava que es representés mai en la seva època. Per això, publicava els seus textos al diari El Mundo sota el nom de “novela dialogada”. A Catalunya, el Noucentisme també arraconaria aquestes formes, de manera semblant al teatre popular (revista, sarsuela...) Tot i així, Barcelona (que el corrent simbolista vindria afavorit, també sense massa sort, per Adrià Gual i el seu teatre íntim) estrenaria peces del dramaturg gallec. Com la mateixa Águila de Blasón (1907) o La cabeza del bautista, amb la Xirgu de protagonista, al Goya (1925). Albertí, doncs, reivindica el teatre de l'esperpent còsmic de Valle-Inclán com a “part del vocabulari escènic de Barcelona”.
Caballero, que ha fet una notable adaptació del muntatge (de les 5 hores llargues de funció, ha quedat en 2 hores i mitja i dels 60 actors, s'explica en 21 i dos músics) considera que l'autor va voler construir una mena de “rei Lear galeïc” i també hi nota ressonància del Fuenteovejuna de Lope de Vega. Valle-Inclán aspira a trobar un teatre de grandeses. El protagonista voldria ser un heroi tràgic (comenta el mateix Barea que l'interpreta) però acaba sent “un heroi que s'espatlla, deformat”, i que acabarà penedint-se de l'herència que deixa a la societat (els seus fills voldran continuar manant sobre hisenda i ànimes, però ja no tindran el seu mínim moral): “És una baixada als inferns.”
LA XIFRA
TNC i CDN acorden acollir propostes de l'altre teatre
Des que al 2004, Ramon Simó va signar una essencialista versió de Fuente Ovejuna, que posteriorment faria temporada a Madrid, es va protocolitzar un acord entre l'Instituto Nacional de les Artes Escénicas y de la Música (Inaem) i el TNC: es mirarien d'intercanviar obres estrenades i, fins i tot, de plantejar coproduccions. l'operació va funcionar puntualment fins al 2010, en què es van aturar les visites recíproques. Si abans les produccions dels teatres públics estatals sovintejaven sales com el Teatre Victòria. Més tard el Teatro Clásico va fer-se fort al Teatre Apolo i el Tívoli va acollir, per exemple, un Enemigo del pueblo (2007), protagonitzat per Francesc Orella.
La producció El joc de l'amor i de l'atzar (2013), de Marivaux, dirigit per Josep Maria Flotats, s'estrenarà al novembre al María Guerrero. Avui, la companyia catalana està preparant la seva versió en castellà. Albertí i Caballero se senten implicats en aquest traspàs de patrimoni teatral. A més de dir-ho (com va quedar escrit el 2005, que avui ignoraven) ho volen practicar amb naturalitat. Serà un exercici intel·ligent i saludable de normalitat cultural.