Un violí desafinat

Sánchez Piñol ha decidit passar-se a l'espanyol. Ja és prou gran. A parer meu la seva decisió és lamentable, no en tenia cap necessitat. Ha venut milers de llibres, se li han traduït a una gran quantitat d'idiomes i ha estat merescudament reconegut pel públic i la crítica. Que el vehicle d'expressió d'un escriptor d'alta volada sigui el català és fonamental per al prestigi i la internalització de la nostra llengua. Sánchez Piñol ho veu d'una altra manera i La Campana li fa de comparsa. Què hi farem!

El que és més sorprenent és que l'escriptor vulgui justificar amb arguments antics, tronats i de poc pes la seva decisió. L'altre dia deia que feia un pas endavant, potser es pensa que és el primer que ha malbaratat la seva trajectòria. Ni és el primer ni malauradament serà el darrer. D'altra banda, el seu article publicat a l'Ara (dissabte 14 de juliol) grinyola com les cordes malmeses d'un violí. Tot això que defensa ho fan de manera constant el PP, Ciutadans i tots aquells que simulen desconèixer la nostra història.

No deu pas pretendre que aplaudim la seva relliscada i rodolem tots pendent avall?