En Solsona i les merles

Et vaig llegir sobre la teva merla. O el merlot. Aquest merlot que té el costum de fer com els galls. Bé, jo més aviat veig uns quants vols que van xuclant cucs a l'herba. De dia, i no pas de matinada. Perquè les meves merles venien a raure a l'antena de televisió als voltants dels migdies. Jo els xiulava i elles refilaven, tornava a xiular i elles em responien. Amables, educades, comunicadores. Quan tenien fills me'ls portaven a l'antena. Per presentar-los.

Això era abans. Fa dos anys que l'antena l'ocupa un ocellot de color de gos com fuig, la tórtora. Aquests no parlen bé. Un de la parella es posa a cent metres de l'altre o més, i aleshores parrupen una salmòdia, sempre sempre igual a si mateixa. No els cal cap diccionari. I ni et miren. La gent les odia per pesades. Molts m'ho han dit.

Per això, Ramon, espero que no t'incomodis amb les merles, són un luxe. Si et fugissin, les enyoraries. A més, no t'hi has d'acostar pas gaire. Tu els piules a uns dotze o quinze metres, i elles et piularan i no se n'aniran (Ep! si no les expulsa la tórtora, és clar).