Directrius d'estalvi en la sanitat

El Departament de Salut està compromès amb la reducció de les despeses sanitàries. Una causa important del desequilibri pressupostari és la realització de proves diagnòstiques que, als ulls dels gestors, són innecessàries. La salut, com passa amb les activitats econòmiques, també està sotmesa a la inexorable llei dels rendiments decreixents. En les fases inicials, la diagnosi és barata, però a cada prova que es fa per afinar més el resultat, el cost es va multiplicant. El Departament de Salut afirma que les recomanacions sobre la contenció en les proves tenen l'aval dels professionals. Són directrius positives, sempre que no es transformin en imperatives. És a dir, més enllà d'afirmar que no cal fer una radiografia en tots els casos de lumbàlgia, per posar un exemple, qui ha de tenir l'última paraula és el metge que atén el pacient.

Potser alguns metges ordenen proves innecessàries. Però ho fan per pressions dels pacients i dels seus familiars o, fins i tot, per cobrir-se davant el fenomen de les reclamacions judicials. El Departament de Salut, a banda de donar directrius, també hauria d'abordar aquests fenòmens. És a dir, que no tota la responsabilitat s'ha de fer recaure en els professionals. La població també necessita ser educada perquè no demani proves que potser són innecessàries. Però, a més, hi ha una altra qüestió: qualsevol reducció obligada per l'estalvi serà percebuda com una retallada de drets. Els usuaris de la sanitat entomaran bé aquesta racionalització sempre que vegin que redunda en una millora general del servei. Un metge que té prou temps per escoltar-se el pacient segur que també estalvia moltes i cares proves diagnòstiques.